No voldria caure en romanticismes barats: ni els passats són perfectes ni les persones autèntiques mereixen banalitats.

Porto un recordatori de defunció dins la bossa. Estic ajornant el moment de guardar-lo definitivament. Amagar-lo al fons d'un calaix o entre les pàgines d'un llibre seria acceptar també l'adéu definitiu que encara no he entès, si és que existeix la lògica en un adéu per sempre.

Aquests dies he recordat converses, trajectes en un 2 cavalls, una melodia de mòbil, un viatge, trucades i missatges no contestats. Gats a les teulades, cançons de jazz, fotografies en blanc i negre, cinema francès.

Sembla mentida, fins ara no n'era conscient de tot el que recordava i, tanmateix, ara no sé què fer amb tots els records que encara em restaven per crear.

Per això -i no sé si me'n surto- vull escriure sense caure en tòpics fàcils, seria menystenir tota l'empatia, el saber escoltar i el creure sense condicions. Ni el futur ens pertany ni el temps passa tan ràpid com per no aturar-nos a estimar.

Ara me n'adono que en aquest esforç per no oblidar -qui ens ho havia de dir- conjugar el passé composé haurà estat la més difícil de les lliçons.

Gràcies.

Y no existir si no me miras tú

Costa acceptar que algunes cançons són tan teves com ho són d'algú altre. O que els llibres que parlen de nosaltres també ho fan d'altres "nosaltres". Ja coneixes la meva tendència a les individualitats i a les gelosies.

Un dia va entrar a la botiga un noi sense sostre demanant diners. Tenia les faccions molt marcades i una mirada penetrant, d'aquelles que et miren al fons dels ulls. Vaig donar-li quatre monedes, res important. Tot just després d'haver marxat, va venir el xarcuter del costat i em va alertar que no ho tornés a fer, que aquell noi es gastava els diners en cartons de Don Simón i se'ls bevia en un banc de la plaça.

L'endemà, quan anava a obrir la persiana de la botiga, vaig trobar-me a terra, just davant de la porta, una estampeta religiosa de "Nuestra Señora de Itatí". Jo no sóc creient ni estic batejada ni res, però allò ho vaig interpretar com un senyal. Vaig buscar al Google qui se suposava que era aquesta senyora i vaig guardar-ne la imatge al calaix de les monedes. Crec que a la seva manera m'ha portat bona sort. Al cap i a la fi els senyals no són més que això: fantasies fetes a la nostra mida.

Fantasies fetes a la nostra vida que ens poden deixar tan bocabadats com ho fan els bons trucs de màgia, com qui pot penjar estels al cel amb les mans, il·luminar les gotes de pluja o fer-te sentir única. Com qui et posa la pell de gallina. Com un gat negre que se't creua. Com qui et salvaguarda l'escalfor en un bar.

El 14 de febrer està en el lloc equivocat. L'hivern és un error i aquest hivern és tan fred que començo a preferir deixar la moto aparcada i agafar l'autobús.

Aquell noi no ha tornat a venir, però si ho fes, jo tornaria a donar-li algunes monedes.

Quien siempre gana nada sabe de la vida 

L'Ismael portava una samarreta de Vespa i, un cop més, va fer ploure dins un auditori. Sempre passa el mateix: acaba la música i t'adones que vas calada fins als ossos. Duus totes les teves pertinences xopes i has de vigilar per on trepitges per tal de no relliscar. Les casualitats no existeixen i aquesta realitat és nostra.

Quan, fa uns anys, la meva psicòloga va pronosticar que un dia trobaria a faltar aquell naufragi pel qual anava a veure-la cada setmana vaig pensar que no tenia ni idea de res. No en tens ni idea. Un dia la vaig deixar plantada i no vaig contestar mai més a les seves trucades.

La Robin va morir el passat 31 d'agost i crec que puc dir que sí, que la meva psicòloga tenia raó. He enyorat els dies de complicitat felina en què la Robin, el Batman i jo ens llepàvem les ferides i aprofitàvem el raig de sol més minso. Llegíem llibres i tocàvem la guitarra, proveint la vida d'un ordre i un sentit. Res no es perd quan tanques les portes en pocs metres quadrats i ho endreces tot en un diari.

I de tot allò ara només en quedo jo. Els avuis tenen poques hores, la salut se't fa malbé llegint twitter i la vida se t'escapa de les mans mentre busques aparcament. I en tot aquest desconcert, encara no sé què dec haver fet bé perquè tu segueixis al meu costat.

A aquella hora del dia en què tothom ja ha tornat a casa seva, se senten estridents plats repicant, les mares criden els seus fills a sopar i els pares baixen les escombraries en sabatilles d'estar per casa, a aquella hora, les botigues que encara queden obertes tanquen persiana i fan caixa al ritme d'alguna cançó. Quan les rates surten de les clavegueres i cerquen menjar als contenidors de la cantonada, al carrer es barregen l'abatiment i la solitud de qui parla a les plantes, de qui pretén aturar el trànsit en un joc de paraules entre trobar-te malament i no trobar-te. Perquè a partir d'aquella hora ja arribes tard, i els veïns del teu carrer no han deixat cap plaça d'aparcament lliure per a tu.

Vaig descalç i penso imatges 

cegues de les platges 

que només podria veure sota el llit.

Quedarà el record dels tots els verbs reflexius interpretant la llum que ens reflectíem als ulls.

Quedarà la buidor que els nostres pronoms van omplir amb tanta feblesa.

Al final, quedaran estripats plànols del tresor, una brúixola sense nord, els viatges en delay i les cançons finites. Quedaran totes les idees dels nostres jos més genuïns, com regals de mal gust que haurem de recordar amb certa melangia.

No seré jo qui et faci seure a parlar, buidant-te de raons per viure i omplint les teves mans d'alguna-cosa-es-trenca.

No seré jo la persona, malgrat confesso haver volgut tenir un paper principal a totes les teves històries.

Els nostres pijames xops per la suor que provoquen els mateixos somnis són les platges que congelem i esdevenen records d'infantesa, com jugar-se el futur als daus o la vàlua al tres en ratlla.

Perquè tu i el meu per sempre esteu escrits al mateix full.

Si pudiera explicarte todos mis silencios

Cercar alguna pista entre els fragments dels llibres que subratllo i dins les cançons que sonen fins que les veus s'esgoten. Buscar la solució rere els teus capvespres rogencs que fotografio des dels cims de la ciutat grisa, en els kilòmetres que corro sense haver entès encara de què fujo. Voler trobar petjades marcades a la sorra de la platja que somio, com qui mira de trobar respostes sense saber fer les preguntes adequades. Com qui es desperta pel cant d'un ocell i ja no pot tornar a adormir-se.

Aun el encuentro más casual está predestinado.

I jo sé que la raó de trobar-te és no deixar de voler escriure maldestres paraules cíclicament i a empentes i rodolons, com batecs de cançó vermella que revifa. Batega, batega. Tornar a voler treure la pols a la guitarra en Mi menor i estimar els verbs en primera conjugació. I viure, viure. Que els diumenges passin a ser divendres, que les hores perdin temporalitat, tenir vells records amb tu abans de conèixe't i que en aquest desordre la música la posis tu, perquè jo les cançons te les tocaré sense que puguis escoltar-me.

- ¿Por qué estás triste?
- Porque no soporto que esta felicidad se acabe.
- Pero estamos juntos...
- Ahora sí... Pero, ¿y mañana? ¿y pasado mañana?
- Orlando, creo que padeces una extraña melancolía. Sufres antes de tiempo.

Orlando. Sally Potter, Virginia Woolf (1992)

L'art de sincronitzar la velocitat del teu vehicle amb el ritme que et marquen les corbes de la carretera i que el trajecte flueixi sense haver de canviar de marxa. Això és Itàlia, l'indret on allò més terrenal i allò més celestial es troben en exquisida conjunció. Aire frizzante d'entre les fulles i les branques de les oliveres que ens assenyala el pas del temps.

Després d'això, els dies sense llum són la roba que s'amuntega arrugada i el malaguanyat fum d'encens que s'escapa per la finestra. De la mateixa forma que després de Murakami qualsevol llibre és dolent. Sort del teu precís moment, complert i circumdant com l'anell que duus a la mà esquerra, per a sobreviure a les fredes estacions que han de venir.

I així, poder mirar al mirall les il·lusions per a fer-les realitat.

Una dona crida, fa escarafalls i puntades de peu dirigides a algú imaginari, al xamfrà de passeig de Gràcia amb València. Va vestida amb roba vella i pollosa, i està sola.

Els conductors dels cotxes i les motos que ens deturem davant el semàfor vermell, al seu costat, la mirem. El mateix fan els turistes que travessen el carrer, astorats. La conductora d'un vehicle fins i tot baixa la finestreta per a poder sentir millor els seus crits d'esquizofrènica. L'observa, l'analitza en la seva desesperació i bogeria, i no sé ben bé què hi espera trobar.

Els motoristes, sempre tan proclius a reprendre la marxa uns segons abans no s'hagi posat en verd el semàfor, aquesta vegada ens hem quedat embadalits. Espectadors romanents a les pintures blanques del pas zebra. Res a dir ni a fer, només a observar, per, al cap i a la fi, minimitzar en anècdota.

Dins la mateixa escena, en un segon terme, el rètol vermell de la botiga Camper, insultant contrasta amb el gris ranci i endurit de la brutícia i ronya que vesteixen la senyora.

Què faries tu si no tinguessis on dormir, ni què menjar, ni sabates que posar-te.

Verd.

... Me voy a inventar un plan para escapar hacia adelante ...

Estacions de tren abandonades. Baixadors fantasmes que veurem passar difuminats a tota velocitat. Fotogènic rovell i grafit, vestigi solitari i silenciós, només interromput pel pas d'un tren ple de viatgers espectadors i les notes de les cançons que ens fan somiar, les notícies que ens desperten, els llibres que ens ajuden a fugir.

Parèntesi oblidat sobre travesses. Històries sostingudes entre els punts suspensius del fil musical que sona per megafonia.

Rovell i silenci - Rumor de viatgers espectadors - Rovell i silenci - Rumor de viatgers espectadors - Rovell i silenci

I el ferm propòsit que el millor viatge de la meva vida sigui al teu costat, amb les ulleres de sol posades, els desitjos senzills i, per damunt de tot, la mirada fixada sempre endavant.

(...)
En mi cabeza hay un álbum
de fotos amarillentas
y lo voy completando con mis ojos,
con los más leves ruidos,
atrapando olores en el aire
y en cada sueño que sueño.
¿Sabes una cosa, pequeña?
La última página de mi álbum
tiene tu boca lluviosa mordiéndome un labio
(...)

Félix Francisco Casanova - Eres un buen momento para morirme.

Se plasmaba en detalles, en sonrisas apenas esbozadas pero muy elocuentes, en maneras de mirarla. Nadie podía imaginar que a veces esa felicidad le daba miedo, Nathalie temía que pudiera llevar intrínseca la amenaza de la desgracia. A veces rectificaba cuando decía "soy feliz", era como una superstición, un recuerdo de todos esos momentos en la vida en que, al final, la suerte no le había sonreído. (*)

Es truquen per telèfon entre els despatxos que tinc a banda i banda de la meva taula. Parlen fluixet, com per a maximitzar una mica la distància i relativitzar una situació que podria resultar ridícula. Així, com que xiuxiuegen, es fa necessari trucar-se per telèfon per a poder sentir-se, però jo, des de la meva estratègica situació, puc entendre amb claredat els monòlegs de cada costat que formen un diàleg posats en comú, i que es materialitza tot just a les coordenades geogràfiques que ocupo.

Espectadora d'una escena que podria canviar-nos la vida, com oient dels acords de piano assajats cada dia a les 11h des del primer pis, l'helicòpter que habitualment, d'un temps ençà, ens sobrevola durant tot el matí, la remor de manifestants i la rentadora centrifugant del veí de dalt.

No és casual que jo pugui sentir tot això des de la meva posició, ni la por que em paralitza.

(*) Fragment de 'La delicadeza' de David Foenkinos

#sívull

L'espai del llit que desocupes a les 07.35h encara conserva la teva escalfor quan engegues la dutxa. Sento com raja l'aigua mentre sona per enèsima vegada la desagradable alarma del mòbil. Mai no encerto en apagar-la quan ho vull fer i sempre l'apago quan la vull posposar, com sempre s'acaba refredant l'espai del llit que desocupes, per molt que em capfiqui en mantenir-ne la temperatura, i el cafè que et preparo, quan ja ha deixat de rajar l'aigua de la dutxa i tu ja estàs assecant-te els cabells.

Maleïda la certesa dels matins que s'esvaeixen, quan el què en realitat voldria és posposar-los, i no tinc altra opció que cercar asil en un banc de la rambla, un migdia de primavera.

Ens vam fer vulnerables a les ferides el mateix dia que ens vam començar a estimar.

Però això ara Roma és enyor i futur.

A un anno di noi

Entres al supermercat on feies la compra setmanal quan vivies una altra vida. Veus les ampolles d'aigua destil·lada, posades en ordre al mateix prestatge on eren llavors. Passes de llarg, tot deixant enrere també la secció de congelats -que sents tan freda com sempre- i t'atures a la fruiteria, on fa uns anys no hi paraves gaire perquè eres jove i et senties invencible.

Aparentment res no ha canviat, si no fos perquè aquest cop no ets aquí per a fer-hi la compra setmanal. Ara treballes massa lluny de casa i només vols dinar una amanida i una mica de fruita, per exemple. Dubtes en posar-te guants de plàstic per destriar les mandarines, si total, la pell -dura- ja protegeix el fruit. Cistell ple en mà, abans de tornar a la caixa per a pagar, mires les calories que tenen els 'palitos' del berenar i proves de calcular mentalment els kilòmetres que hauràs de córrer damunt la cinta del gimnàs aquest mateix vespre per tal de cremar-les: la felicitat t'engreixa com mai abans no ho havia fet, perquè ja no ets jove ni et sents invencible.

Probablement per això i malgrat la paradoxa, fa uns anys ara estaries perduda, veient com es desplomen pilars al teu voltant i com et tremolen els passos fent malabarismes sobre una corda sempre destensada, en aquesta agònica i anunciada pèrdua d'equilibri.

El pas del temps i els fets provats, però, t'han ensenyat que la mort en realitat seria una altra cosa. Al cap i a la fi, ja no ets jove, però segueixes viva.

El fred d'aquesta ciutat s'ha mantingut intacte durant tots els hiverns que me n'hi han separat. És un fred fiblant de color gris rajola àrida i fa olor a llenya en combustió que bloqueja els sentits. Els incapacita. Els inhabilita.

El fred en aquesta ciutat ha restat letàrgic, com les meves ganes de fugir-ne, i el baf que ara, aquí, el fa palès. Relacions d'amor-odi amb les ciutats en les que convivim perquè així la paradoxa ho ha volgut.

Fred que en realitat només evidencia quina és la nostra llar, on és la nostra vida, i les ganes de tornar a casa cada vespre, allà on tu siguis.

Esgarrapem graus a les estacions de l'any i allarguem hores a la migdiada de diumenge. Fem durar els sabors de la toscana tot perpetuant la nostra Itàlia: col·leccionant paraules, verbs, nits, imatges i olors.

Ahir, de la cuina estant, em van sorprendre les ganes sobtades i urgents de fer-me adulta al teu costat. Vaig córrer a buscar-te, apartant el Nano creuat al passadís -sempre al mig- per dir-t'ho. Va ser aquell petó i el meu res com a resposta al teu què passa?

Avui ens despertem, un cop més, amb l'evidència de la fragilitat humana i les paraules de l'Steve Jobs: "Everything else is secondary."

Fent cas de savis consells d'una gran persona: no deixaré que res embruti la nostra blanca existència.

Farem incancellabile la nostra Itàlia, ja veuràs.

Tota la neu que ha de caure no ens glaçarà.

Resguardarem els instants del fred que s'anuncia i anticiparem primaveres per sempre.