Maleït fred polar sense tu

Cambra d'aire entre vidres de la finestra d'un autocar, plena d'aigua.
(Disculpeu la mala qualitat d'imatge)

No et pots arribar a imaginar
la immensitat d'aquest moment:
sobre la pell m'hi he descobert
una fina capa de gel.


Anna Gual a "Tan sols és fred" (*)

Va ser fascinant aquell moment bufanda d'aire: tot de fulles de til·ler, bosses de plàstic i polsim volant. Que miraves amunt, al cel, als núvols, i remolí. Va ser genial aquell moment de cartrons surant i giragonsant rambla avall amb els escombriaires d'armilla reflectant corrent darrera. Un fotograma en videoclip. La quietud en l'instant musicalment impecable. Com d'un t'estimo. Com d'un t'enyoro. Com d'un em fas riure. Espectacle de cruixir de parquet de llibreria, que fins i tot se t'obliden els teus metres quadrats diàfans en lloguer i el catacrec del cor trencat. Sensació de copilot llegint-te en un embussament, posem pel cas.

Ahir la ciutat grisa era fantàstica. I freda sense tu.

(*) Gràcies

Al segon peatge, aquell que feia tanta ràbia pagar per la poca distància que el separava del nostre desviament, les nits dels caps de setmana hi treballava algú que tenia un Citroën gris. Sempre que passàvem per allà em cridava l'atenció la meticulositat del seu propietari, que aparcava al mateix lloc malgrat estiguessin buides la resta de places d'aparcament. I tot això ho pensava en silenci mentre deixàvem enrera les barreres tarifàries. Mai no li vaig explicar.

Crec que he trobat el peatge on treballa aquesta persona entre setmana, i puc dir que segueix sent tan meticulosa pel que fa als seus costums d'aparcament. Amb quantes persones desconegudes ens devem haver creuat en diverses ocasions al llarg de la nostra vida i ni ho sabem.

El més probable, però, és que tot això m'ho estigui inventant. Si t'ho mires d'una forma racional, el misteriós i meticulós propietari d'aquest Citroën deu fer festa algun dia de la setmana, dic jo. Però tant és.

El què sí li vaig explicar és que estava estalviant per a fer realitat un somni. La meva il·lusió era tenir una caseta, amb jardinet, granjeta, animalons, plantetes, arbrets. Tot molt diminutiu, com un desig de pestanya que bufes en un dit. Això sí que li vaig explicar.

Sé que estic asseguda al costat d'en Sebastián sota un desmai, que és com esperar-te a la font del petó. I sé que no moriria una mica cada dia a les 16'00pm si, per exemple, anés a buscar l'Erika, la cambrera russa del cafè amb llet -tu cambio chica-. Sortiríem d'aquell local fent la botifarra a l'encarregat que es fa el graciós però que en realitat és insuportable i als clients que piquen amb les seves monedes d'euro sobre la barra metàl·lica.

Però estic asseguda sota un desmai amb en Sebastián, què hi farem. I no és que n'estigui especialment satisfeta de saber-me capaç d'anar al dentista sola i sense por, o de no explicar a ningú tot el què m'ha passat al llarg del dia, o d'identificar-me amb un globus inflat d'heli que desafia les lleis de la gravetat, o de despertar-me sanglotant, o d'apartar la por a cops de peu, o de no poder acabar d'escoltar el moment que no surt mai a les cançons.

En Sebastián m'ha ensenyat que tot radica en reconèixer que estàs assegut sota el desmai, i que ningú no et llevarà d'aquí excepte tu mateix.

"Abriga't. A Rússia aquesta nit ha glaçat i al matí estàvem a 0º" -Papa mòbil dixit-

Els veïns del davant de casa baixen les persianes durant l'estona que el sol els hi entra per la finestra. Jo això no ho acabo d'entendre, la veritat. De fet, jo de seguida que percebo un minso raig de sol per la meva finestra m'afanyo a col·locar-hi els gats per tal que s'omplin d'energia, escalfor, vitalisme i felicitat. No cal dir que, per norma, no em fan cas i marxen. I llavors jo els persegueixo per casa amb el propòsit de tornar-los a col·locar al sol, però ells, evidentment, tornen a marxar. I així entrem en un bucle molt absurd que dura fins que marxa el sol.

Als matins de quotidianitat grisa també passa que per a què tot vagi bé he de creuar-me amb el noi de gos arrugat al carrer del cinema, amb els bessons de jaqueta blava a la cruïlla de vianants i amb el senyor graciós al semàfor. Si algun d'aquests tres fets es desajusta, tots l'engranatge del dia queda desequilibrat. Llavors, és clar, les botigues obren tard, els proveïdors no arriben a l'hora acordada i les comandes es fan malbé. Els trens obvien els horaris escrits, els amants equivoquen ocasions i les cançons van descompassades. Les obres de teatre comencen sense públic a les butaques i els semàfors de la ciutat es descoordinen els uns amb els altres. Els telenotícies perden les notícies perquè els periodistes deambulen sense rumb ni instant. Els hiverns són de lli i els estius de pana. Un caos, vaja.

L'Anna, en canvi, té el do de la sorpresa. Però jo sé que això li passa perquè qualsevol moment de qualsevol dia de qualsevol època de l'any li queda bé. No tothom té aquesta virtut.

Ja ha passat el tretze de novembre. Potser sóc una pesada, però és que tinc una mena de trauma amb aquesta data molt xungo. Que aquella sensació de creuar els carrers sense voler mirar si venen cotxes o no és realment fotuda.

Ja ha passat el tretze de novembre, i amb això ja ha passat un any des del passat tretze de novembre. Quin dia i els seus contigus d'aquell tretze de novembre passat. Pim pam, tot ben congestionadet en qüestió d'hores, que total, per a què els volem els 364 dies de l'any restants si es pot deixar tot ben enllestit en qüestió d'hores? Passat. Rotllo trauma, ja ho veus.

La missa per a la meva àvia va ser maca -és pot trobar maca una missa, oi?-. Jo no estic batejada, ni he fet classes de religió, ni la catequesi, ni la comunió, ni sé desxifrar què repeteixen els feligresos en veu alta puntualment després de determinades frases del parroquià, ni què canten tots junts en el moment adequat, ni per què ho canten així, ni a què sap una òstia, ni si el vi que donen es bo, ni senyar-me, ni què ha de passar per a fer-ho. Però el que sí faig sempre en aquesta mena d'esdeveniments, i m'agrada molt, és donar la pau. Donar la pau mola. I no sóc la única que ho pensa, una fan fins i tot va sortir disparada a donar-li la pau al capellà.

Durant el transcurs de la cerimònia vaig recordar moltes coses de la meva àvia que no explicaré aquí per importants i boniques. I també vaig pensar en altres persones que, segons diuen des de l'atri, estan amb ella.

Després vam anar a fer un sopar pica-pica al bar d'en Jaume. Vam demanar croquetes i patates braves, però jo sé que en realitat eren cocretas i papas fritas.

Aquests dies m'estic llegint Ya sólo habla de amor, d'en Ray Loriga. I al·lucino amb com descriu emocions que jo sento -o he sentit en determinades ocasions- però que sóc incapaç de verbalitzar. I llavors les subratllo. Perquè saber verbalitzar és important, però sentir també ho és. I llavors subratllar.

És evident que la meva ignorància en el tema de les misses és total. Així que cito textualment algunes correccions que amablement m'han fet: Les hòsties tenen gust de paper. Els parroquians i els feligresos són el mateix. El capellà que dirigeix la parròquia és el rector. De vi normalment no te'n donen, però si per un casual tenen el dia esplèndid, és moscatell. Gràcies per les apreciacions.

Si t'hagués de posar un nom imaginari et diries Anna. Anna per les as, no pas pel capicua. T'he explicat mai la meva obsessió per les as? De debò, m'agraden molt les as. Bé, el què et deia, tu series l'Anna i les cartes que jo t'escriuria començarien amb un "Hola Anna, com estàs?".

I és que des que no t'explico coses que tinc moltes coses a explicar-te.

Saps què? Rússia té els dies comptats. Tan sols el fet de verbalitzar la possibilitat de marxar de Rússia ja ha sigut com apartar el fum o la boira amb el palmell de la mà.

Dijous passat vaig disgustar-me una mica. Crec que és per això que l'endemà no vaig poder llevar-me. M'he adonat que tots som plenament substituïbles en qualsevol projecte o il·lusió. Aquesta mena de certeses al principi impressionen molt però després les relativitzes o realtivitzes o pessimititzes, ja no ho sé. La qüestió és que dissabte pots tornar a llevar-te.

I llavors també pots passar-te tot un cap de setmana menjant xocolata desfeta amb xurros en bona companyia, que endolceix molt els dies malgrat no ho demostris prou o dubtis de l'interès del teu interlocutor en escoltar-te.

Les meves parets ja estan gairebé a punt per a fer la seva funció altre cop. Trobaré a faltar el riure i la música d'en Gorka. Trobaré a faltar les crispetes i les magdalenes.

Perquè des que no t'explico coses que se m'acumulen les coses a explicar-te.

Hola Anna, com estàs? I et parlaria -pluja d'idees- de persones regal, de dies llargs, de cançons feridores, d'un periodista simpàtic, del blog de n'Albert, de fer tard, del google street view, de paraigües exagerats i del 13 de novembre.

Que si s'acaba Rússia i es construeixen parets, no sé de què parlaré. I que llavors acabo parlant capicua, com el teu nom.

En dies clars, a Rússia el cel és infinit. Per això aquell matí et vaig dedicar la cançó que va sonar com a alarma del meu mòbil. I no era un vulgar politono, no, no. Era tota una cançó sencera, amb els seus 3'26 minuts d'un distorsionat ajuste de volumen alto a les set del matí. I que es fotin els veïns que aquell cap de setmana volien dormir: els estudiants del primer tercera, el mosso d'esquadra del segon quarta, el traficant del primer primera i la immigrant de l'entresol. Que es fotin perquè aquella cançó era per a tu, a les set del matí, a tot drap, a Rússia, cel clar.

La vida té un rerafons bromista. Jo crec que la vida té un puntet d'humor a l'estil Benny Hill, d'aquell que al principi no et molesta però que al final t'acaba carregant.

El futur era això.

De por qué buscamos miradas
cuando la tormenta arrasa en las madrugadas.

He tornat a tenir 16 anys transcrivint la lletra d'una cançó. Qui m'ho havia de dir, quan tenia 16 anys i feia anar la cinta de cassette enrere i endavant, que un dia hi hauria una cosa anomenada itunes. Tot i així, les estrofes de cançons d'impronunciables lletres continuen existint. I el nombre de vegades que reprodueixes el tros de la cançó es inversament proporcional al seu nivell d'intel·ligibilitat.

Tenia una professora que a meitat dels exàmens sempre ens feia girar els fulls durant uns minuts per a mirar el blanc del seu revers. Després, les preguntes -i les seves respostes- recobraven una mica el seu sentit primitiu. Llegir molts cops una cosa no t'assegura el seu enteniment.

Jo transcrivia les cançons a una llibreta força vulgar, d'espirals i tapa dura. També hi anotava qualsevol cosa que trobés i em cridés l'atenció. Crec recordar que al primer full hi havia un poema de Gutierre de Cetina, no estic segura de si era "Ojos claros, serenos" o "Horas alegres que pasáis volando". Però un d'aquests dos, segur. D'això se'n pot deduir que era una adolescent classicorra i nyonya.

Ara estic enganxada al google reader i a les cançons d'Antònia Font. I penso que mai més em tornaré a enamorar com llavors.

El què he transcrit és el què en Manolo recita a la part final d'aquesta cançó. Ho fa a dues veus i per escoltar-ho per separat primer has de posar-te només un auricular i després l'altre. Si algú ho vol, que m'ho digui, podem negociar-ne el preu.