31 de gen. 2009


Que no oblidi mai tot el què el meu avi m'explica.

Metro d'Hostafrancs, refugi de tres dies. Amagatalls a les golfes de Sant Pere. Camps de concentració a l'Àfrica. El meu avi se'n va anar a Cuba. Patates com tresors. Nens, dones i homes obrint passadissos subterranis amb les mans. Carrers que eren rieres i fangars.

Reminiscències a les sirenes de les ambulàncies d'avui.

Que no oblidi mai la llibertat que li dec.

28 de gen. 2009

Fotografia de producte. Segona entrega: bombó.


Ja ho sé.

Vaig fer-te dipositària d'una promesa sense preguntar-te si la volies.

I si no trobo qui millor la pugui guardar?

26 de gen. 2009

Fotografia de producte. Primera entrega: paquet de tabac


Llevar-me a casa de la meva mare és sofà i vídeos musicals en pijama. És suc de taronja, olor a suavitzant i calefactor de gas natural. Des de fa un temps també és fumar només a la cuina, cosa que trobo molt encertada i que explico bàsicament per tal de fer lligar el text amb la fotografia que avui volia penjar. I, com no podia ser d'una altra forma, llevar-me a casa de la meva mare és objectes en capses, llibres, cd's, fotografies i cartes. Tot emmagatzemat a una habitació que acostumo a recordar més gran del que en realitat és.

A vegades no entenc la meva urgència en marxar d'allà, però el cert és que sempre ha estat així. I suposo que, en aquesta darrera ocasió, a la meva mare li devien doldre especialment les meves presses per marxar a Rússia.

Dissabte passat va succeir una cosa molt important: vaig portar a arreglar la meva guitarra preferida; la mateixa que el dia del trasllat va caure al terra just abans d'entrar per la porta. Catacrec de cor trencat que n'hi ha cabassos. Em va semblar tan simbòlic que l'he guardat vençuda fins ara. O potser és que fins ara no he tingut el valor d'afrontar-m'hi. Si el lutier sabés tot el que arreglarà amb una mica de massilla i destresa, com a mínim li haurien de tremolar les mans.

A casa de la meva mare hi guardo les meves altres tres guitarres. Però no he de patir perquè sé que ella, de tant en tant, els hi passa un drap per a treure'ls-hi la pols i altres fantasmes.

I no sé què puc dir ara per tal de fer lligar el que acabo d'explicar amb la cançó que avui volia penjar.


21 de gen. 2009

Ni la "mise en place"
(o de com aquest post és per a tu, Xexu)


Vols ser qui per mi ja no plora?

Em pregunto què he de fer amb els polvorons de coco que no em menjaré. Maleïda aquesta fòbia meva a fer desaparèixer. I si hi penso, arribo a la conclusió que jo mai voldria ser un malbaratat polvorón de coco. Perquè, si hi penso, arribo a la conclusió que jo no voldria ser aquell passatge anecdòtic de la teva vida.

Mira com em capfico en modificar la rúbrica sempre descendent de la meva signatura.

Però és que quan els colors emfatitzen, les cançons infinititzen, els vagons de metro gom a gomitzen i els dies sembla que comencin a allargar, "et vull" -per egoista, irracional i immadur- sona súper bé.

Excuses de mal bevedors.


11 de gen. 2009


Quan els quioscos obren les seves persianes i tu tanques els teus ulls, la boira a Rússia no deixa veure el final dels carrers.

Però encara no sé en quin moment la idea de tu adormida va fer que el fred no calés els ossos.

9 de gen. 2009

Post semi-radical


Gracias doy a la desgracia y a la mano con puñal
porque me mató tan mal, y seguí cantando.

De gent porca que fa porcades el món n'és ple. Durant un temps aquesta va ser una certesa que em va angoixar molt però ara ja no em treu la son, la veritat. Això no vol dir que no em resulti desagradable topar-me amb l'existència d'aquestes persones plantificada davant meu, però suposo que són aspectes amb els que encara he d'aprendre a lidiar.

Suposo, suposo... La petitacriaturòloga m'ha demanat molt seriosament que deixi de suposar i faci el favor de començar a parlar d'una vegada sobre allò que sento com a cert. Suposo que la petitacriaturòloga deu tenir raó si ha estudiat una carrera i cobra el què cobra.

Suposo, suposo... D'acord, sé del cert que l'existència de gent porca que fa porcades en realitat no és cap drama.

Sé del cert que un drama és, per exemple, la roda d'un cotxe al riu que transcorre paral·lel a la carretera. Això és un drama. Un drama és la bossa de la compra que es trenca quan encara no has arribat a casa, com la de la Kathy Bates a Tomàquets verds fregits -escena commovedora-. Sé del cert que els treballadors de la construcció tenen la pell de la cara i de les mans tallada pel fred, sí, i a ningú sembla importar-li que això també és un drama. I a més sé del cert coses agradables, com la tendresa que em desperten els teus esmorzars de menú infantil, got de llet i entrepà amb pa del dia embolicat en paper Albal, o que per un moment va semblar que hi havia un extintor gegant engegat damunt els nostres caps i que la neu en la foscor irradiava llum, o que hi ha persones que es troben un telèfon mòbil i fan tot el possible per tornar-lo a la seva propietària, i coses per l'estil.

A totes aquestes, vull deixar palès que els porquets són uns animalons que m'encanten, sobretot un que es deia Babe i que era tan valent que va sortir en una pel·lícula i tot.


7 de gen. 2009

Els reis m'han portat una joguina que fa fotos a la neu


Les nits de neu són brillants, reflectants, blanques, radiants i lluminoses. Potser és una obvietat però jo no ho havia vist fins ahir a la nit. Resulta que les nits de neu no són fosques, resulta que tenen llum pròpia i alhora dilaten les pupil·les.

Desconec si en això hi té alguna cosa a veure el fet que darrerament ho trobi tot tan bonic. Aquest matí fins i tot he desitjat quedar-me incomunicada a Moscou amb els moscovites, però al final no ha pogut ser i he hagut de tornar a la feina. Tot i així, què bonic què fantàstic què guai què màgic buf uau.

He descobert que a la neu li queden molt bé les cançons de Mishima i Coldplay. El flamenc no li escau gens. Crec que la meva nova joguina també fa fotos a les rebaixes, avui ho provaré.




3 de gen. 2009


Diuen que les millors coses arriben quan no te les esperes.

No recordo un cap d'any tan bonic com aquest. Per això he tornat, però no. Per això no sé ben bé què dir. Per això en el fons m'és igual que m'hagis trencat l'ipod. Tant de bo me'n pogués comprar molts per a què els trenquessis un per un com qui estimba una guitarra contra el terra. Rotllo catàrtic.

Crec que he començat l'any amb bon peu, i vull que duri aquesta sensació.

El meu peu no és el del calçat blanc.

2 de gen. 2009

Ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí


Sense la vostra mirada m'hauria estat impossible veure moltes coses.

Gràcies per aquest any. Gràcies, gràcies, gràcies.