1 de des. 2011


A un anno di noi

Entres al supermercat on feies la compra setmanal quan vivies una altra vida. Veus les ampolles d'aigua destil·lada, posades en ordre al mateix prestatge on eren llavors. Passes de llarg, tot deixant enrere també la secció de congelats -que sents tan freda com sempre- i t'atures a la fruiteria, on fa uns anys no hi paraves gaire perquè eres jove i et senties invencible.

Aparentment res no ha canviat, si no fos perquè aquest cop no ets aquí per a fer-hi la compra setmanal. Ara treballes massa lluny de casa i només vols dinar una amanida i una mica de fruita, per exemple. Dubtes en posar-te guants de plàstic per destriar les mandarines, si total, la pell -dura- ja protegeix el fruit. Cistell ple en mà, abans de tornar a la caixa per a pagar, mires les calories que tenen els 'palitos' del berenar i proves de calcular mentalment els kilòmetres que hauràs de córrer damunt la cinta del gimnàs aquest mateix vespre per tal de cremar-les: la felicitat t'engreixa com mai abans no ho havia fet, perquè ja no ets jove ni et sents invencible.

Probablement per això i malgrat la paradoxa, fa uns anys ara estaries perduda, veient com es desplomen pilars al teu voltant i com et tremolen els passos fent malabarismes sobre una corda sempre destensada, en aquesta agònica i anunciada pèrdua d'equilibri.

El pas del temps i els fets provats, però, t'han ensenyat que la mort en realitat seria una altra cosa. Al cap i a la fi, ja no ets jove, però segueixes viva.


27 d’oct. 2011


El fred d'aquesta ciutat s'ha mantingut intacte durant tots els hiverns que me n'hi han separat. És un fred fiblant de color gris rajola àrida i fa olor a llenya en combustió que bloqueja els sentits. Els incapacita. Els inhabilita.

El fred en aquesta ciutat ha restat letàrgic, com les meves ganes de fugir-ne, i el baf que ara, aquí, el fa palès. Relacions d'amor-odi amb les ciutats en les que convivim perquè així la paradoxa ho ha volgut.

Fred que en realitat només evidencia quina és la nostra llar, on és la nostra vida, i les ganes de tornar a casa cada vespre, allà on tu siguis.

6 d’oct. 2011


Esgarrapem graus a les estacions de l'any i allarguem hores a la migdiada de diumenge. Fem durar els sabors de la toscana tot perpetuant la nostra Itàlia: col·leccionant paraules, verbs, nits, imatges i olors.

Ahir, de la cuina estant, em van sorprendre les ganes sobtades i urgents de fer-me adulta al teu costat. Vaig córrer a buscar-te, apartant el Nano creuat al passadís -sempre al mig- per dir-t'ho. Va ser aquell petó i el meu res com a resposta al teu què passa?

Avui ens despertem, un cop més, amb l'evidència de la fragilitat humana i les paraules de l'Steve Jobs: "Everything else is secondary."

Fent cas de savis consells d'una gran persona: no deixaré que res embruti la nostra blanca existència.

Farem incancellabile la nostra Itàlia, ja veuràs.

29 de set. 2011



Tota la neu que ha de caure no ens glaçarà.

Resguardarem els instants del fred que s'anuncia i anticiparem primaveres per sempre.

6 de jul. 2011


Esta tormenta de verano es un segundo de un invierno entero,
el mundo gira en un sentido absurdo mientras yo te espero.


No em tocarà mai la primitiva. Cada dilluns ho sé, passats aquells dos segons d'innocència pura que transcorren entre que entrego la butlleta i la dependenta en comprova els números premiats. Al final, la mateixa ratlla diagonal en bolígraf que anul·la tota esperança. I és que quan dic que no em toca, és que no em toca. Res. Ni un euro.

Si em toqués la primitiva -un bon premi- em compraria una casa amb jardí, on la Robin, el Nano i en Manolito poguessin voltar. Faríem un bon viatge i també engegaria un negoci propi. Suposo que faria totes aquelles coses que es fan quan et toca un bon premi de la primitiva, però en realitat no ho sé perquè mai no m'ha tocat.

Sigui com sigui, encara haurem de donar les gràcies per seguir sentint-nos com l'Indiana Jones en un temple maleït, tot esquivant proves a vida o mort i sortint-ne, si més no, viva. Perquè tenim feina, existeixen els manyans que arreglen panys de porta, els aires condicionats ens mantenen a 25º i podem fer plans a la Toscana.

Però, sobretot, perquè tenim números de la bona sort.




14 d’abr. 2011


El año que viene será primavera

I al final, l'única certesa que m'haurà quedat és que, per agafar autocars que duien a Rússia, durant els llargs matins en què lluitava per amagar les llàgrimes, en les cigarretes que ja no fumo, a les magdalenes de xocolata i en els coloms arraulits que em guaitaven; a les tardes que reconeixia el soroll del teu motor i aixecava la vista per veure't passar; sota els paraigües, als euros de les entrades dels concerts, a les excavacions i a les construccions; durant tots aquests anys, a les rases, als bassals, en totes les bicicletes que baixaven rambla avall, dins les butxaques de la meva jaqueta i a través de les gotes de pluja; durant migdies devastadors, per fugir, en les flors, en les ventades que portaven cartrons i fulles giragonsant; des d'armilles fluorescents i botes de seguretat; a les set de la tarda, als naufragis, en barris rics i en barris pobres; durant freds vespres d'hivern i quan per fi allarga el dia, al final, jo sempre t'he estat esperant.

Després de tot això, la felicitat està feta de coses importants.

15 de febr. 2011


Arribo a Plaça Catalunya. Són les 19'15h i encara he de baixar la rambla fins a la plaça de Sant Jaume. Hem quedat a les 19'30h al mateix lloc d'aquell 2009: ja ens agrada fer-les, aquestes coses.

Trobo que avui les cançons aleatòries sonen d'allò més encertades. La tarda esclata marca el ritme de les meves passes a la perfecció. Camino i penso que encara trobo bruta aquesta ciutat. Han passat dos anys i les bicicletes segueixen sent assassines en potència. La gent continua caminant pel mig a pas de tortuga igual que el Nano es creua al mig del passadís, al mig de la cuina, al mig de l'estudi, al mig del lavabo. Sempre al mig, adorable Nano.

En aquest temps han passat moltes coses: m'han ascendit, m'he sentit defraudada, he reconegut el buit dins el casc tancat mentre passàvem sota els túnels de la ronda, en Manolito ens ha confirmat que creixem, he enyorat i enyoro, m'he posat ulleres, hem creat una fortificació a la nostra mida. Sembla que hagi passat tota una vida.

Segueixo trobant encisadora aquesta ciutat. Rússia ja no surt als mapamundis i jo he après a valorar el gust del vi. No ho vam fer expressament, això d'haver-nos conegut un 14 de febrer, però què bé que ens va quedar. Són les 19'25h i al carrer de la Boqueria sembla que res no hagi canviat des que era adolescent. Botigues al major obertes de bat a bat. Fa pudor a pixum i penso que és una llàstima que les barreteries acabin desapareixent. Futur escrit, ens estem fent grans i no m'imagino una altra forma de fer plans que no sigui amb tu.

Entro a la plaça de Sant Jaume. Són les 19'30h i no et veig a la banda de la Generalitat, on havíem quedat. Malgrat l'estigmatisme, reconec la teva caçadora verda i, sobretot, el teu posat dolç i sincer, al cantó de l'Ajuntament. Em pregunto si sempre has estat tan pura.

Les cançons aleatòries sonen d'allò més encertades, avui. Observo com te m'acostes i entenc que no em tornaré a tatuar la pell. Ets tu.