18 d’oct. 2013


A aquella hora del dia en què tothom ja ha tornat a casa seva, se senten estridents plats repicant, les mares criden els seus fills a sopar i els pares baixen les escombraries en sabatilles d'estar per casa, a aquella hora, les botigues que encara queden obertes tanquen persiana i fan caixa al ritme d'alguna cançó. Quan les rates surten de les clavegueres i cerquen menjar als contenidors de la cantonada, al carrer es barregen l'abatiment i la solitud de qui parla a les plantes, de qui pretén aturar el trànsit en un joc de paraules entre trobar-te malament i no trobar-te. Perquè a partir d'aquella hora ja arribes tard, i els veïns del teu carrer no han deixat cap plaça d'aparcament lliure per a tu.

Dying by Maximilian Hecker on Grooveshark

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Los aparcamientos que controlan nuestra vida.

Sergi ha dit...

Però més val arribar tard que no arribar, oi? Un altre cop una entrada que sembla tristona. Però mentre només sigui per no trobar aparcament...

La que ya no soy ha dit...

Hola petita.
Si arriba tard, però arriba, encara bo.
A casa meva ja només hi arriben les multes de transit.
Aquesta hora que tan bé descrius ja només la tinc de tant en tant. Abans m'agobiava, i ara la trobo a faltar.

res ha dit...

situacions quotidianes
amb el mateix punt
sense punt d'arribada
sense saber a qui parlar
cercles concèntrics
equidistàncies aproximades
sense trobar-se
potser
com el mar