
us explicaré que el seu darrer treball m'agrada fins a límits obsessius, que em passo de parada de metro mentre escolto el Bombón Mallorquín, que dosifico les pàgines del seu Quadern 2008 per a què em durin fins a finals del 2010, i que ja no puc evitar preguntar-me què mira cada arbre de la ciutat.
El desig que un dia vaig demanar a una olivera en certa forma es va complir, el problema és que no vaig encertar en la manera de formular-lo. La Sandra sempre m'ho diu això, que vigili com demano els desigs perquè poden acabar convertint-se en un malson.
Jo ja passo de cartes i espelmes i horòscops i calces vermelles. Vaig tenir una època en què, de tant que volia veure'm el futur, no em mirava ni el present. Façana que mira rellotge i no vam encertar-nos mai els esdeveniments.
Com aquesta pluja, per exemple: qualsevol diria que el sol de primavera ha estat una il·lusió.