I jo he perdut sa corba i s'anestèsia

No hi ha res de romàtic en el fet que encara estiguis rebent els meus extractes bancaris. T'imagino acumulant el meu destinatari en qualsevol calaix inanimat. Un dia d'aquests seré prou valenta com per fer saber als del banc que ja no dormo amb tu.

Tampoc no fa gràcia que cada vespre el Batman us cridi des de la porta. Es pensa que us heu quedat al replà i no sabeu com entrar a casa. Com fer-li entendre a un gat que no vindreu a sopar?

Si la vida fos com a les pel·lícules d'amor, tu recordaries que tenim una cita. A l'hora precisa i en el moment adequat, distingiria els teus ulls d'entre tota una multitud i l'univers sencer s'aturaria al teu voltant.

Vent, foc, terra i aigua.
Èter i aura.
T'he trobat a faltar.

S'acosta el dia en què tu i jo tenim una cita, i jo encara no he aprés a anar enlloc sense tu.

Tallando en cubitos de hielo futuro y promesas

Avui tampoc he pogut esquivar-te dins un matí de dissabte: les làmpades de peu m'han portat de forma traïdora a les torrades d'oli, sal i orenga. Cadires de vímet en un restaurant soterrani. Ambientadors de cotxe que fan olor a síndria de plàstic, als passadissos d'un Carrefour qualsevol.

T'he trobat a una pizza hawaiana i a un tub de Baileys amb gel. Dolç i embafador, el Baileys lliga a la perfecció amb les trufes de xocolata i els llençols per estrenar.

Per això he trobat la teva absència en la meva companyia i el meu llit tan solitari.

I de tant trobar-te en tot ja ni t'esquivo. Ja no camino fent ziga-zagues ni miro cap a altres cantonades. Angles de visió: ara et miro als ulls, a la panxa i a les mans.

Les teves mans i la piga al palmell.

Les teves clavícules i la piga a l'esquena.

Els teus llavis i la piga a la cara.

Així, mirant-te de prop i sense adonar-me'n, tornarà a ser dilluns i jo continuaré sense poder esquivar els teus matins de dissabte. Capricis del destí, no entenc què hi fan cartells publicitaris d'altres ciutats tan a prop d'on treballo

i tan lluny de tu.

Buscando en un mar de ginebra una playa en la que encallar

Hi ha tantes sortides d'autopista que porten a tants hotels Ibis escampats per tantes geografies properes, que voler esquivar-los tots ja s'ha convertit en una tasca massa feixuga.

Ara ja te m'has tornat complicada. Te m'has tornat tan difícil com el matí que em vas dir que marxés del nostre llit.

- Però encara penses en això?

- I tu, hi has pensat mai?


En canvi, què fàcils les converses amb la cambrera russa que espio cada dia rere un cafè amb llet, perquè ella em pregunta ¿Qué tal está la calle? i jo no sé què vol dir exactament, però li dic que bien i li somric.

La vida hauria de ser tan senzilla com les ensalades russes, les truites de patates i el clatell ros de l'Erika.

Tu cambio, chica.

La teva-meva vida

Trobar-me un encenedor nou a les nou del vespre pot ser un cop de sort quan no tinc foc i sí ganes de fumar.

Que no tingui cap certesa i que alhora n'estigui convençuda és una incongruència que es contraresta. Per això em sento tan buida quan penso en.

Tu.

Mi.

I el nosaltres que vam ser.

Que em posi a plorar mentre li parlo de les mides del meu llit a una psicòloga és trist, patètic, però em faria riure en altres circumstàncies.

Que la dualitat del món vagi en contra meu no té sentit i també és totalment lògic, perquè tinc.

Dos hemisferis. Dos ventricles. Dues mans.

I no sé què fer-ne.

Vivan las noches, el sol, la sal, en tus labios

Deixa'm que t'ho digui a cau d'orella, en veu baixa i amb la valentia d'una copa de vi, perquè així no caldrà que em prenguis molt seriosament.

Que avui no vull que hagis de fugir. Que m'has rescatat de la tragèdia d'un cap de setmana i de les cançons d'amor.

Dóna-li, per exemple, el número 28 a la nostra habitació que no existeix. Hi guardarem el secret del teu somriure. Posa'm un nom, per exemple més gran, que els ulls indiscrets del metro ignorin.

I veure't oblidar vells prejudicis serà la meva excusa perfecte per vèncer vells maleficis. Així, de tant en tant, a la foscor de les sales de cinema, hi trobarem amagada la nostra adolescència.

Puede que este sea un buen principio

Sento que es tanca un cicle quan veig que el nostre far surt a un anunci televisiu. Negre i blanc, sal marina i vent violent. Es tanca un cicle, sobretot, quan sé que el veuràs i seràs incapaç de pensar en una altra cosa que no tingui a veure amb tu mateixa.

Sento que es dibuixa un cercle perfecte quan el meu autobús té la seva parada just al davant de l'edifici on et vaig conèixer, i circula lentament sota les balconades de la sala on la teva veu va ressonar fins a trontollar dins el meu pit.

Cicles, fases, períodes en línia corba, amb principis i finals que es toquen, quan no puc sentir cap a tu res que s'assembli a l'estima. I em quedo mirant enlaire, com si encara et pogués veure fumant un cigarro recolzada a les baranes del primer pis.

Es desdibuixen les espirals que vam pintar al sostre de l'habitació 27, on vam ser en Dalí i la Gala fent capelles sixtines a mida, perquè hi dormiràs amb algú altre i no coneixeràs mai el significat de la paraula empatia.

No et faré més tebi el fred, ni més dolç el cafè amb llet

Si tingués estudis en grafologia podria analitzar les teves es majúscules. Perquè fer les es majúscules enllaçant dues onades segur que diu molt de tu, com la olor del perfum que utilitzes o la manera en què les teves mans de nena petita agafen la càmera per fotografiar amplitud de paisatges.

Voler fotografiar paisatges en tota la seva magnitud.

Molts secrets t’esbrinaria llegint què s’amaga rere el teu somriure, rere el nom del teu àngel o la forma que tens d’esperar en una andana freda. Perquè esperar el tren passejant en cercles i mirant l’horitzó ferroviari, segur que vol dir alguna cosa.

Però en tinc prou amb la certesa que el teu somriure encès s’enganxa igual que ho fa un badall. Que el teu perfum no és tan diferent del meu. Que no hi ha pors que haguem de defugir lliscant sobre vies en trens que porten retard.

I m’ensenyes paisatges en tota la seva magnitud.

Te tengo en todo

Tinc missatges, mails i trucades perdudes pendents de contestar. Espero el moment adient per fer-ho; que no sé què ha de tenir, però que el reconec quan el tinc davant. Tinc gent extraordinària al meu voltant.

Tinc enveja de les noies que, mentre fan el viatge de retorn a casa en tren, miren la pantalla del seu telèfon mòbil i somriuen. Vull que el meu trajecte sigui tan curt com ho és el seu.

A vegades tinc vertigen. A vegades tinc vertigen i em comporto d’una forma estranya.

Tinc una jaqueta grisa amb dues butxaques: una a la dreta i una altra a l’esquerra.

Tinc el record de la meva àvia escopint-me el iogurt que jo li feia empassar tant sí com no. Ella no volia menjar-se aquell iogurt.

Tinc quatre entrades per dos concerts: quatre entre dos, fan dues. Tinc dues entrades per un concert i dues per un altre. I només em tinc a mi.

Tinc una mare que se sent sola i un pare que sembla un nen petit.

Tinc molts papers escrits.

No tinc massa i ho tinc tot.

Cada uno da lo que recibe. Luego recibe lo que da.

Cada matí, l’autocar que em porta a la feina passa per davant la fàbrica del riure, que no és una altra cosa que una fàbrica alegre envoltada de fums i edificis grisos. Ara, un rètol gran i mig despenjat de la façana n'anuncia el seu lloguer. És llavors quan, entre la son i el gust del cafè amb llet, i entre la tristesa i el sabor a pasta de dents, sento una mica el que tu senties. I sento haver fet que ho sentissis.

El maleït bumerang s’està donant de cops contra el meu cap. I a vegades també ho fa contra el meu pit o els meus genolls, segons com li vagi millor.

Per guardar secrets, que és cosa d’adults. Per bruixa i metzinera.

Recordo quan anava en metro i la consciència em feia venir ganes de vomitar. Hauria vomitat allà mateix, davant de tothom, tot el que portava dins meu. Recordo quan vas plorar en un vagó i una senyora et va preguntar si estaves bé.

Per això ara a mi m’ha tocat plorar en llocs tan inversemblants. Aquí no... Ara no, petitacriatura... Mira al cel, aguanta, treu un mocador de paper i fes veure que tens un refredat de cal déu... Què malament ho devies passar. I quines ganes d’engegar aquella senyora al bingo.

La propera vegada que el bumerang ensenyi la poteta per sota de la porta, tancaré els ulls i pensaré en com t’ha somrigut la vida després de tot allò. I en com me n’alegro. I en què ja no vull ser qui era.

Això voldrà dir que, un cop passats comptes, a mi ja no em deuen res dolent.

Life vest under your seat

Les instruccions que donen les hostesses de vol abans que l’avió s’enlairi són clares en cas de tenir una criatura asseguda al costat: l’adult s’ha de posar la màscara d’oxigen abans que l’infant. Només un cop l’adult es trobi en condicions, amb l’oxigen connectat, es podrà ocupar del benestar de la criatura.

Són aquelles instruccions que una mai no escolta perquè, tot i que el moment d’aterrar sigui aterrador, penses “total, si això se’n va a pique poca cosa s’hi podrà fer ja”. Bé, una tampoc no escolta les instruccions perquè queda molt xul·lo fer-ho. És com dir “he agafat tants avions al llarg de la meva vida que ja me la conec de memòria aquesta parrafada”. També hi ha la possibilitat que no les escoltis perquè estiguis més pendent de l’hostessa, de com li escau l’uniforme, el recollit de cabell, dels moviments de braços i somriures varis, i de... que del què t’està dient realment.

Sigui com sigui, el cas és que les instruccions de les hostesses de vol no deixen de ser una clara lliçó del que és la vida i de com funciona. Per procurar una salvació a algú altre, abans has de salvar-te tu a tu mateix. Jo no et podré treure de l’aigua si abans no toco de peus a terra, perquè ens hi ofegaríem tots dos i qualsevol esforç seria inútil. Tu no pots comptar amb mi fins que jo no pugui comptar a mi.

I un paso-inspiración-barrida més.

No iluminan los que deslumbran, aunque a veces te cieguen de forma profunda

La nit de reis era especial per a nosaltres, com ho era pintar la nostra vida de color blau.

Durant sis anys vaig col·leccionar tots els fanals que vam encendre per rebre ses majestats a la plaça de l'ajuntament. Ara aquests fanals estan guardats dins una capsa de cartró, al fons d'un armari, amb molts altres papers inútils. A les tapes de la capsa hi ha una paraula escrita amb bolígraf: records.

Sis anys caben en una capsa de cartró que no m'atreveixo a obrir. Quina tonteria guardar dins una capsa records que fan tant de mal de recordar. Ja no hi ha paradisos ni ningú que els ocupi. El nostre paradís ha deixat de ser nostre. Fins i tot ha deixat de ser paradís.

Tant de bo algún dia no desitgi que els reis et portin carbó.

Imants a ses geleres de cuines solitàries

Faig menjar en proporcions exagerades, i acabo col·leccionant tupers en una nevera massa immensa. La cuina mai ha estat una de les meves virtuts; i menys ara, que no encerto les mesures ajustades a la meva soledat. Plats cuinats amb poca traça abocats a l'oblit entre quatre fredes parets.

Ni tan sols m'ajusto a les mides de pinso que en Batman pot ingerir en un dia: o em passo o em quedo curta. De manera que m'he de veure llençant les sobres de les llaunetes que tant l'agraden i de les que no pot abusar.

Però jo n'hi continuaré obrint de noves, perquè ell i jo som -en veu baixa- dos éssers que no acaben d'aprendre a estar sols. Per això ens entenem tan bé: somniem junts i mirem la televisió acaronant-nos els sentiments. Sé que m'espera quan arribo a casa i que em mirarà malament si faig olor a d'altres felins que no són ell. Llavors jo li prometo fidelitat eterna, i li dic que ell és l'únic gat negre que ocupa el meu cor. Nosaltres no ens fallarem.

Reivindico l'existència d'un colmado en petit: un colmadito on poder adquirir aliments empaquetats en dosis individuals, perquè no s'acabin fent malbé a la nevera. I que hi hagi també olles i cafeteres més petites, tan petites com tu m'has fet sentir. I ja de pas, vull aprendre a cuinar, i si és per algú, millor.

La excusa más cobarde es culpar al destino

Com portar lligat al coll un penjoll amb significat, per alguna raó la lluna és a la meva esquena. Igual que els caramels volen pels aires i les seves mans són com les d'una nena petita.

Que una lletra del meu teclat hagi deixat de funcionar i que una altra es mantingui al llarg del temps. Per alguna raó.

Com un riure que no s'oblida o una veu que calma. Com que em diguessis el teu nom.

Gràcies, Cristina, per la lliçó d'en Beppo

A Beppo le gustaban esas horas antes del amanecer, cuando la ciudad todavía dormía. Le gustaba su trabajo y lo hacía bien. Sabía que era un trabajo muy necesario.

Cuando barría las calles, lo hacía despaciosamente, pero con constancia; a cada paso una inspiración y a cada inspiración una barrida. Paso - inspiración - barrida. Paso - inspiración - barrida. De vez en cuando, se paraba un momento y miraba pensativamente ante sí. Después proseguía paso - inspiración - barrida.

(...)

- Ves, Momo -le decía, por ejemplo-, las cosas son así: a veces tienes ante tí una calle larguísima. Te parece tan terriblemente larga, que nunca crees que podrás acabarla. (...) Y entonces te empiezas a dar prisa, cada vez más prisa. Cada vez que levantas la vista, ves que la calle no se hace más corta. Y te esfuerzas más todavía, empiezas a tener miedo, al final estás sin aliento. Y la calle sigue estando por delante. Así no se debe hacer.

Pensó durante un rato. Entonces siguió hablando:

- Nunca se ha de pensar en toda la calle de una vez, ¿entiendes? Sólo hay que pensar en el paso siguiente, en la inspiración siguiente, en la siguiente barrida. Nunca nada más que en el siguiente.

Volvío a callar y reflexionar, antes de añadir:

- De repente uno se da cuenta de que, paso a paso, se ha barrido toda la calle. Uno no se da cuenta cómo ha sido, y no se está sin aliento.

Asintió en silencio y dijo, poniendo punto y final:

- Eso es importante.

Michael Ende, a Momo

Tenemos chica nueva en el primer vagón

Començo una nova vida. Per fer-ho, només m'han deixat comptar amb tot el que pot caber en dos cotxes. Però per sort, he tingut infinitat de nous somriures al meu costat, de la gent tan fantàstica que m'envolta i m'estima.

Les diapositives de cada matí avui han canviat per complert: nous paisatges, nous companys de viatge, nous fums de fàbrica i nous cables d'alta tensió. Fins i tot l'ipod ha sonat diferent. Fins i tot el petitacriatura ja no és el que era.

Per primer cop en sis anys no vam brindar amb els nostres anells a les copes de cava, ni tan sols entrellaçant els nostres braços drets, ni tan sols portava el teu anell. No vaig desitjar res i per això vaig tenir dins la butxaca dreta de la meva jaqueta grisa tot el que podria haver desitjat. Salut.

Comença la meva nova vida. I aquest cop és meva. Aquí comença un nou petitacriatura.