22 de set. 2010


Seguirem enrederint-nos les parades de metro, com el moment de treure'ns les xancles dels peus, durant aquest mes de setembre que té gust a recomençar i reviure en tot allò que un dia ja va començar i és viu.

Els matins al teu costat i la benzina amb què reomples el dipòsit. Els caps de setmana amb tu i la bateria del telèfon mòbil que endolles. Les tardes de sofà i manta i les flors que regues. Les estacions de l'any i tu, en tots els sospirs que construïm inesgotables.

El llum que encens quan es fa fosc, per allargar la nostra exclusivitat, i que sigui un no parar.

2 de set. 2010


En aquella època se m'escapava mitja vida entre els vagons de tren, les andanes del metro i les parades de l'autobús. L'altra mitja vida en realitat ja la tenia perduda, però això no ho vaig saber fins passat un temps.

Avui m'adono que he mantingut memoritzades durant anys les imatges que passen per la finestra d'un vagó de tren.

I que els paisatges han canviat molt.

Quin vertigen si algun dia no et (re)conec en tot el què de tu (re)tinc.