Todas las cosas aparecían ahora, por primera vez, como si en ese mismo instante alguien les hubiera dado nombre. El televisor, encendido, parecía un invento de Lotte, y la botella de vino y los periódicos sobre el sofá y la cabaña y toda Escandinavia. Lotte le robaba el mundo entero y volvía luego a reinventarlo, en perfecto orden, intacto, como una fotografía perdida y encontrada.

Ray Loriga a Trífero

En una ocasió vaig parlar del meu desig de pestanya que bufes en un dit. En aquella època creia fermament que no existia qui em pogués oferir somnis recollits en mans petites, ni qui celebrés d'aquesta forma el lloc on ens vam conèixer.

I avui em moro de ganes de ser capaç de dir-te que, si ens hem de fer mal, vull que el nostre sigui el més gran dels mals. Perquè, des que recordo les dates dels primers petons, que sé que ni tu ets persona d'històries vulgars, ni jo amb tu vull altra història que no sigui singular.

Molt tirat de nata

La qüestió no és que a les nits li demani que no marxi massa lluny.

La qüestió és que no ho va fer en un sol moment des d'aquell primer dia del mes de febrer.

La carambola

Allarguen els dies i a Rússia les postes de sol tornen a ser espectacles de color malva amb dedicatòria.

I és que a Moscou, malgrat la seva boira, els seus taxis de color gris i els seus balcons petits, el cel pot arribar a ser el més infinit del planeta Terra.

Us diré una cosa: ella no endreça el meu desordre, però em descobreix la meva llicència per a treure el volum del televisor i escoltar només la nostra música.

I després, la taula separada de la paret és engruna de l'àpat compartit amb tu. Les restes del dinar, el sopar, l'esmorzar, el vermut, la melodia, el titular i el binomi en aquesta casa extremadament individual.

Passa el mateix amb els partits de futbol magistrals. Ganxitos, crispetes i festucs volant pels aires en eufòria de victòria, el desordre d'ampolla vessant-se i besant-se en cant de gol inesperat que més tard i profèticament esdevé història.

Podria dedicar-te un reguitzell de cançons que il·lustren l'irremeiable final de tot inici, de la mateixa forma que les cuirasses de la meva incapacitat per a afrontar-ho se'm representen infinites.