![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgdovlwvqhW0cOPqvrou-wRVCcV4POkC7-FsQtq5UZyzOjiViuY4pf_qgfd5fITnbb9Gpop_KTNTPdqqAf25KFE1MEfbULspOmx5D0NBNghuODCWZVYIa6IQ_MXZipLtO_4Ad_rJ-N9EBM/s400/copes.jpg)
Alguna cosa no deu funcionar gaire a l'hora dins meu quan la idea de llevar-me a trenta graus sota zero, en un país amb una mitjana de disset habitants per quilòmetre quadrat, em resulti tan temptadora i, sobretot, narcòtica.
Perquè tot i que aquesta primavera es manifesti tan passada per aigua, i tot i que no tingui llevataps ni tolerància a les frustracions, he recordat que el meu vi preferit és el vi de gel. I precisament per això, el gat que veu en la foscor és tan simbòlic com un pèsol congelat de La Sirena, o com el fum glaçat que s'escapa per la porta d'un camió de Frigo. D'un blanc d'entre cinquanta.
Alguna cosa no deu funcionar gaire a l'hora dins meu, perquè jo sempre havia preferit l'estiu.