L'art de sincronitzar la velocitat del teu vehicle amb el ritme que et marquen les corbes de la carretera i que el trajecte flueixi sense haver de canviar de marxa. Això és Itàlia, l'indret on allò més terrenal i allò més celestial es troben en exquisida conjunció. Aire frizzante d'entre les fulles i les branques de les oliveres que ens assenyala el pas del temps.
Després d'això, els dies sense llum són la roba que s'amuntega arrugada i el malaguanyat fum d'encens que s'escapa per la finestra. De la mateixa forma que després de Murakami qualsevol llibre és dolent. Sort del teu precís moment, complert i circumdant com l'anell que duus a la mà esquerra, per a sobreviure a les fredes estacions que han de venir.
I així, poder mirar al mirall les il·lusions per a fer-les realitat.
4 comentaris:
Potser a Itàlia tu condueixes amb una pau narcòtica, però els altres no, si no vas amb compte se't poden emportar per davant!
Ara, ben cert, després de Murakami, els llibres tenen molt poca substància.
Tothom parla d'Itàlia com un lloc estressant per a conduir... Segur que era allà on vareu estar?
;)
Salut!!
A més de fotògrafa ets poeta m'encanta
Sempre m'han fet por les corbes de la carretera, però tal com ho expliques, semblen esses ben poètiques.
:)
Publica un comentari a l'entrada