24 febr. 2015


Y no existir si no me miras tú

Costa acceptar que algunes cançons són tan teves com ho són d'algú altre. O que els llibres que parlen de nosaltres també ho fan d'altres "nosaltres". Ja coneixes la meva tendència a les individualitats i a les gelosies.

Un dia va entrar a la botiga un noi sense sostre demanant diners. Tenia les faccions molt marcades i una mirada penetrant, d'aquelles que et miren al fons dels ulls. Vaig donar-li quatre monedes, res important. Tot just després d'haver marxat, va venir el xarcuter del costat i em va alertar que no ho tornés a fer, que aquell noi es gastava els diners en cartons de Don Simón i se'ls bevia en un banc de la plaça.

L'endemà, quan anava a obrir la persiana de la botiga, vaig trobar-me a terra, just davant de la porta, una estampeta religiosa de "Nuestra Señora de Itatí". Jo no sóc creient ni estic batejada ni res, però allò ho vaig interpretar com un senyal. Vaig buscar al Google qui se suposava que era aquesta senyora i vaig guardar-ne la imatge al calaix de les monedes. Crec que a la seva manera m'ha portat bona sort. Al cap i a la fi els senyals no són més que això: fantasies fetes a la nostra mida.

Fantasies fetes a la nostra vida que ens poden deixar tan bocabadats com ho fan els bons trucs de màgia, com qui pot penjar estels al cel amb les mans, il·luminar les gotes de pluja o fer-te sentir única. Com qui et posa la pell de gallina. Com un gat negre que se't creua. Com qui et salvaguarda l'escalfor en un bar.

El 14 de febrer està en el lloc equivocat. L'hivern és un error i aquest hivern és tan fred que començo a preferir deixar la moto aparcada i agafar l'autobús.

Aquell noi no ha tornat a venir, però si ho fes, jo tornaria a donar-li algunes monedes.

13 oct. 2014


Quien siempre gana nada sabe de la vida 

L'Ismael portava una samarreta de Vespa i, un cop més, va fer ploure dins un auditori. Sempre passa el mateix: acaba la música i t'adones que vas calada fins als ossos. Duus totes les teves pertinences xopes i has de vigilar per on trepitges per tal de no relliscar. Les casualitats no existeixen i aquesta realitat és nostra.

Quan, fa uns anys, la meva psicòloga va pronosticar que un dia trobaria a faltar aquell naufragi pel qual anava a veure-la cada setmana vaig pensar que no tenia ni idea de res. No en tens ni idea. Un dia la vaig deixar plantada i no vaig contestar mai més a les seves trucades.

La Robin va morir el passat 31 d'agost i crec que puc dir que sí, que la meva psicòloga tenia raó. He enyorat els dies de complicitat felina en què la Robin, el Batman i jo ens llepàvem les ferides i aprofitàvem el raig de sol més minso. Llegíem llibres i tocàvem la guitarra, proveint la vida d'un ordre i un sentit. Res no es perd quan tanques les portes en pocs metres quadrats i ho endreces tot en un diari.

I de tot allò ara només en quedo jo. Els avuis tenen poques hores, la salut se't fa malbé llegint twitter i la vida se t'escapa de les mans mentre busques aparcament. I en tot aquest desconcert, encara no sé què dec haver fet bé perquè tu segueixis al meu costat.