Llegará el momento en que descubramos que hemos sido soñados

A la rambla hi ha un noi que toca Les quatre estacions de Vivaldi amb una guitarra elèctrica. I jo amoïnada per si resulta que no sóc qui imaginaves, com un matí d'estiu fred.

El cert és que tinc posts escampats en fulls i llibretes, malgrat porti tants dies sense dir res. De quan em vas endarrerir les parades de metro tot esquivant el final de línia, per exemple. De quan vaig descobrir que el nostre problema en comú era l'evidència d'haver de separar-se.

De la impotència en saber que acabaria dient-te les mateixes frases que d'altres ja t'han dit.

Normal que posar-hi el cor faci respecte quan està en carn viva.

No soy el más valiente de los que te amaron

La gent va a la feina vestida del barça amb total impunitat, com les bicicletes van a les voreres o com les mirades indiscretes als escots.

Fa dies que em pregunto quant de temps més ha de passar per aconseguir perdonar i, sobretot, oblidar que una vegada em van robar una cançó.

Tinc por que un matí despertis i descobreixis que no sóc qui vas imaginar.

Todas las cosas aparecían ahora, por primera vez, como si en ese mismo instante alguien les hubiera dado nombre. El televisor, encendido, parecía un invento de Lotte, y la botella de vino y los periódicos sobre el sofá y la cabaña y toda Escandinavia. Lotte le robaba el mundo entero y volvía luego a reinventarlo, en perfecto orden, intacto, como una fotografía perdida y encontrada.

Ray Loriga a Trífero

En una ocasió vaig parlar del meu desig de pestanya que bufes en un dit. En aquella època creia fermament que no existia qui em pogués oferir somnis recollits en mans petites, ni qui celebrés d'aquesta forma el lloc on ens vam conèixer.

I avui em moro de ganes de ser capaç de dir-te que, si ens hem de fer mal, vull que el nostre sigui el més gran dels mals. Perquè, des que recordo les dates dels primers petons, que sé que ni tu ets persona d'històries vulgars, ni jo amb tu vull altra història que no sigui singular.

Molt tirat de nata

La qüestió no és que a les nits li demani que no marxi massa lluny.

La qüestió és que no ho va fer en un sol moment des d'aquell primer dia del mes de febrer.