Avui sortiré d'hora

Ens vestim i desvestim sense dedicar gaire atenció al calendari, que tan bon punt mengem castanyes en màniga curta com traiem els colls alts de l'armari. Que tan bon punt esmorzem a la terrassa com trobem l'estiu sota la manta. Que tan bon punt engeguem la calefacció com ens posem a suar.

No sé si ja no escric per por a tanta nuesa o és que ja no em cal cercar indrets on despullar-me. Perquè t'estimo, sobretot, a la segona planta de l'H&M, on me n'adono, sobretot, mentre et perds entre penjadors, piles de roba lila per endreçar i emprovadors oberts, buscant una jaqueta prou fina com per suportar aquesta calor i prou gruixuda com per guarir-te d'aquest fred.

Llavors m'agrada el soroll que fa el frec de la màniga del meu impermeable mentre camino, i entenc que els infeliços de la meva oficina no tenen cap pressa en marxar a casa els vespres perquè no és a ells a qui esperes, a la cantonada de sempre, passant fred.

La ciutat plou per escapar de sí mateixa i del seu dia. La ciutat que encara no ha après a anar en bicicleta ni a caminar per la seva dreta. La ciutat que fuma i atabala. La ciutat que enyoraré, plou per salvar-se de la seva realitat i del dilluns que li ha tocat viure.

A les pel·lícules, les felicitats sempre són el preludi a les desgràcies. He de trobar la manera d'explicar-li al conductor de l'autocar -sense semblar excessivament cursi- que des que et sento tan a prop que l'aigua ja no troba espais per on filtrar-se.

Que vigili.

Dilluns vaig descobrir que, quan no hi ets, el silenci enyora el teu riure; la cafetera, les teves mans; l'armari, la teva roba; el bany, el teu raspall de dents; i així, mil tonteries més que no són broma quan no hi ets. Aquest darrer mes m'ha endolcit fins i tot alguns ressentiments, odis i misèries, ahir ho vaig entendre. I, de la mateixa forma, ahir vaig saber que quan et mossegues les pells de les ungles és que penses, i que quan penses obres molt els ulls, i que els teus ulls haurien de tenir escrita una cançó.

Ja no es formen aquelles terribles cues a la barrera tarifària de la línia 5, direcció Horta, accés costat Llobregat. La noia tristona va resultar que tenia xispa. Creuar la plaça només em fa por quan ho faig sola, o el que és el mateix, creuar la plaça amb tu no m'espanta.

I és que hi ha coses que no podem donar per certes fins que no les sabem del cert. A mi m'ha passat.

I vares dir "has vist?"

Havia estat per un gest maldestre, per una mala sincronia, que en comptes d'acomiadar-se com amics, amb dos petons casts a les galtes, les seves boques s'havien fregat davant del portal de casa els Della Rocca.

Paolo Giordano a "La solitud dels nombres primers"

Si els barcelonins no tenim per costum anar al bar Zurich a beure sangria, em pregunto per què els guiris ho fan com qui fa quelcom tan typical spanish. I aquesta qüestió em porta a preguntar-me quantes coses per l'estil hauré fet jo estant de viatge a altres ciutats. Devia riure de mi el turc que em va vendre un entrepà de sardines vora el Bòsfor? Vaig semblar-li ridícula a la família que cantava fados en un local de l'Alfama? La sincronia és important.

El que més m'agrada de sortir als diaris és imaginar el moment del matí en què veuràs la notícia que et recordi a mi. T'imagino passant-ne els fulls amb les teves mans petites, recolzada a la taula bonica del teu despatx bonic, al costat de les teves llibretes boniques on ho apuntes tot amb la teva lletra bonica, i llavors, en aquell precís instant, pensant en mi. Paraules paraules a la teva llibreta llibreta.

Mentre tornava les claus de l'antic pis no vaig ser conscient de tot el què en realitat lliurava. La meva nova terrassa és la hòstia. I sí, tu m'hi has dut el sol.

"Darrerament tinc el mateix somni i no sé què significa"

Jo el què vull és el seu riure. No té rostre ni color ni paraula, però sé que té els seus ulls a la llum del sol, que és vermell quan mossega, i que no té nom perquè mai abans havia existit. Com passa als somnis, que no ho distingim però sabem que hi és: jo el què vull és el seu riure aquesta nit.

De cercles que es tanquen

Llegará el momento en que descubramos que hemos sido soñados

A la rambla hi ha un noi que toca Les quatre estacions de Vivaldi amb una guitarra elèctrica. I jo amoïnada per si resulta que no sóc qui imaginaves, com un matí d'estiu fred.

El cert és que tinc posts escampats en fulls i llibretes, malgrat porti tants dies sense dir res. De quan em vas endarrerir les parades de metro tot esquivant el final de línia, per exemple. De quan vaig descobrir que el nostre problema en comú era l'evidència d'haver de separar-se.

De la impotència en saber que acabaria dient-te les mateixes frases que d'altres ja t'han dit.

Normal que posar-hi el cor faci respecte quan està en carn viva.

No soy el más valiente de los que te amaron

La gent va a la feina vestida del barça amb total impunitat, com les bicicletes van a les voreres o com les mirades indiscretes als escots.

Fa dies que em pregunto quant de temps més ha de passar per aconseguir perdonar i, sobretot, oblidar que una vegada em van robar una cançó.

Tinc por que un matí despertis i descobreixis que no sóc qui vas imaginar.

Todas las cosas aparecían ahora, por primera vez, como si en ese mismo instante alguien les hubiera dado nombre. El televisor, encendido, parecía un invento de Lotte, y la botella de vino y los periódicos sobre el sofá y la cabaña y toda Escandinavia. Lotte le robaba el mundo entero y volvía luego a reinventarlo, en perfecto orden, intacto, como una fotografía perdida y encontrada.

Ray Loriga a Trífero

En una ocasió vaig parlar del meu desig de pestanya que bufes en un dit. En aquella època creia fermament que no existia qui em pogués oferir somnis recollits en mans petites, ni qui celebrés d'aquesta forma el lloc on ens vam conèixer.

I avui em moro de ganes de ser capaç de dir-te que, si ens hem de fer mal, vull que el nostre sigui el més gran dels mals. Perquè, des que recordo les dates dels primers petons, que sé que ni tu ets persona d'històries vulgars, ni jo amb tu vull altra història que no sigui singular.

Molt tirat de nata

La qüestió no és que a les nits li demani que no marxi massa lluny.

La qüestió és que no ho va fer en un sol moment des d'aquell primer dia del mes de febrer.

La carambola

Allarguen els dies i a Rússia les postes de sol tornen a ser espectacles de color malva amb dedicatòria.

I és que a Moscou, malgrat la seva boira, els seus taxis de color gris i els seus balcons petits, el cel pot arribar a ser el més infinit del planeta Terra.

Us diré una cosa: ella no endreça el meu desordre, però em descobreix la meva llicència per a treure el volum del televisor i escoltar només la nostra música.

I després, la taula separada de la paret és engruna de l'àpat compartit amb tu. Les restes del dinar, el sopar, l'esmorzar, el vermut, la melodia, el titular i el binomi en aquesta casa extremadament individual.

Passa el mateix amb els partits de futbol magistrals. Ganxitos, crispetes i festucs volant pels aires en eufòria de victòria, el desordre d'ampolla vessant-se i besant-se en cant de gol inesperat que més tard i profèticament esdevé història.

Podria dedicar-te un reguitzell de cançons que il·lustren l'irremeiable final de tot inici, de la mateixa forma que les cuirasses de la meva incapacitat per a afrontar-ho se'm representen infinites.

En realitat ahir a primera hora del matí vaig escriure't un missatge que començava amb un "Bon dia, princesa. La rambla està preciosa", però enlloc d'enviar-te'l, el vaig acabar esborrant. En realitat vaig tenir present la teva rosa tot el dia, i en realitat tenia pensada la dedicatòria que et dec.

Si fossis un personatge d'en Tim Burton series "La Noia Desllorigadora", i la teva història seria alguna cosa semblant a "Ve-t'ho aquí que la Noia Desllorigadora tenia agulles per desfer cabdells i desfilar els fils. Ve-t'ho aquí que la Noia Desllorigadora no cosia cabells ni es punxava els dits". Alguna cosa semblant a.

Perquè la nostra música la il·lustres tu.

Pilotes de rugbi

Qualsevol dia sortim als diaris. A la pàgina dels punts de vista, a la pàgina del Sant Jordi 09, o a la portada.

Primer, per a nosaltres.
Després, per a la resta del món (p.41)

Tenc un cel·lo, tu ja saps, a sa ferida

Aquest cap de setmana he dormit fins a no poder fer-ho més. També m'he posat aquells pantalons dels què em sobren dues talles, he tocat la guitarra i he sortit al carrer sense rellotge ni anells. Amb això, crec que he estat conscient -per primer cop en un any i mig- que sento alguna cosa semblant al benestar de la soledat.

M'he adonat que, arrel de la seva reparació, la prima de la meva guitarra ja no quedarà mai més ben afinada. En un intent frustrat d'aconseguir-ho la corda va petar ferint-me la mà.

Hores més tard, el meu germà feia les maletes i deixava enrere una dona i una promesa en forma d'hipoteca, tot convertint els darrers vuit anys de la seva vida en un record.

Que diguin el què vulguin, però cap felicitat compartida no val tal fiblada.

Ja que no em pregunteu per què en Joan Miquel Oliver em matarà

us explicaré que el seu darrer treball m'agrada fins a límits obsessius, que em passo de parada de metro mentre escolto el Bombón Mallorquín, que dosifico les pàgines del seu Quadern 2008 per a què em durin fins a finals del 2010, i que ja no puc evitar preguntar-me què mira cada arbre de la ciutat.

El desig que un dia vaig demanar a una olivera en certa forma es va complir, el problema és que no vaig encertar en la manera de formular-lo. La Sandra sempre m'ho diu això, que vigili com demano els desigs perquè poden acabar convertint-se en un malson.

Jo ja passo de cartes i espelmes i horòscops i calces vermelles. Vaig tenir una època en què, de tant que volia veure'm el futur, no em mirava ni el present. Façana que mira rellotge i no vam encertar-nos mai els esdeveniments.

Com aquesta pluja, per exemple: qualsevol diria que el sol de primavera ha estat una il·lusió.

Ni tu volies, ni jo volia que tu volguessis*

Melodia en mi menor. Imatge en picat. Vida en fricativa.

Què bé ens quedava el Si, i què tancada continua la capsa dels records al fons de l'armari.

Les banalitats evitaran que el teu cor vermell torni a quedar esmicolat damunt la taula, però també impossibilitaran l'eclipsi i l'oxigen.

* En Joan Miquel Oliver em matarà

El placer se puede comprar pagando con dolor

En Félix Rodríguez de la Fuente va dir, moments abans d'estimbar-se l'avió en el que viatjava, que aquella zona d'Alaska era un bell indret on morir. Imagino el seu final com el dolor d'un part, o com la ferida de la teva mossegada als meus llavis.

El despertador del dilluns ha intensificat l'absència a l'altre costat del llit. No entenc com s'ho fa la rentadora per a omplir tot el buit que hi ha entre la meva roba.

Sense la cuirassa vaig vessar un parell llàgrimes i, amb tot, va ser fantàstic.

Cada matí endevino el sol rere les teves muntanyes i ensumo la primavera. Viure a Rússia també té les seves coses bones, i aquesta és una de les millors sensacions del dia.

Les paraules van marxar amb la certesa de saber-me despullada, però crec que ja comencen a tornar. He entès que en realitat tendeixo a voler vestir-me amb excés i sense concordança.

Tot i això, aquest silenci ha estat molt musical. Què importants són les primeres vegades. Tan de bo pogués buidar-me, per exemple, de totes les cançons d'Antònia Font i poder descobrir, de nou per primer cop, cada frase i cada melodia. Assaborir la novetat amb l'atenció de passos petits. Conèixe't altre cop. Reconèixe't. Saber què et vull mostrar jo. Representar-me. I per primer cop, tot.

Fa uns dies vaig complir 29 anys, però el meu pare es continua referint a mi amb expressions com "ratolinet", "pringo" o "mimi". El meu papa em posa el seu abric quan veu que tremolo de fred. I és que el meu papa em va vestir quan més despullada em sentia.

Jo, per ara, només puc estimar-lo molt sense saber dir-li-ho.

No podré superar haber sido feliz

(...) que potser ets un record d'infantesa.

Gràcies per la creació monstruosa. M'ho estic passant súper bé ;-)

El sol, el dissabte que els devia i les paraules que han marxat

A vegades no me'n surto. Prova evident és que publico esborranys sense voler (i el que és pitjor, amb faltes d'ortografia).

El post fantasma deia que el meu jardí és un jardí polar on tu t'hi vas fer un lloc que resta congelat. Però era una idea sense acabar de definir.

Divendres 13 i PetitaCriatura: tàndem perillós. Encara sou a temps de salvar-vos. Jo de vosaltres tancaria aquesta pàgina immediatament.

Em fas somriure amb el cor

Llegeixo a un fòrum de debat musical que l'amor no es pot entendre d'una altra forma que no sigui adolescent. Afirmació problemàtica quan et debats entre mecanismes de defensa i cançons salvavides. De moment jo ja tinc la meva guitarra arreglada i un nou ipod amb, per ara, 1251 cançons.

Tot buscant música, l'altre dia vaig adonar-me que va ser un disc de la Oreja de Van Gogh el què em va salvar l'any 2000. Patètic però cert. I divendres passat, va ser la meva persona-meitat-a-la-feina qui em va salvar del tram de via que transcorre des de Provença fins a Sant Cugat. Ella no ho sap, però em deu haver salvat ja uns 1251 cops.

Perquè hi ha persones que no saben que són música.

I perquè hi ha miracles cada dia. Benvingut, Joan.

Vint-i-quatre hores (gira-sols i gira-dies)

M'he passat el dia corrent rere les busques del rellotge. És el què passa quan et lleves mirant les mussaranyes, surts de casa cantant interiorment un-dos-tres, un-dos-tres txà-txà-txà, taló-punta, taló-punta i arribes a l'estació quan el teu autobús fa un minut que ha marxat sense tu. Llavors no tens altre remei que dedicar les hores següents a empènyer les teves circumstàncies.

Divendres al migdia vaig trobar-me els ulls de la meva àvia al metro. Em vaig posar molt nerviosa al percebre en aquella mirada les disculpes que encara li dec. Tenir amics optimistes està molt bé, però penso que tots hauríem de tenir a prop una persona pessimi-real-ista que ens prepari per a les misèries que el nostre cos supurarà per sempre.

La meva mare m'ha regalat una alarma per casa. Crec que fa temps que vam limitar els nostres sentiments al materialisme. Per això quan me la va donar vaig voler gravar-li moltes pel·lícules en molts cd's per a abraçar-la durant les seves nits d'hivern.

De segur que el sol et fa esternudar

Adés i ara, sempre he tingut la sensació de conèixe't més del què et penses.

I a la inversa també, ara i adés, sempre he tingut la impressió que em coneixes més del què sembla.

En realitat tot són cercles que es tanquen. Però no marxis per on vas venir.

Dies de naufragis, d'apatia i manca d'esma. Finalment m'he abandonat a l'abordatge dels pirates. Tinc la sensació d'haver estat en guàrdia fins a esgotar-me, d'haver-me esforçat molt fins a no poder més. Esgotada i abatuda, si adoptem un to catastrofista.

I no sóc l'única que se sent així. Conec a altres persones que els hi ha passat el mateix aquests darrers dies. Ho atribuirem a la voluntat dels astres, la lluna, el temps, la manca de vitamines. Vés a saber.

Aquesta setmana m'he posat les ulleres de sol sota la pluja i he tret la targeta de metro per a obrir la porta de casa. No faig broma ni metàfores.

També he vist passar un camió amb un rètol que deia que el vehicle transportava menjar per a "animals de companyia", i m'ha dolgut profundament pensar en els meus gats com a animals amb una utilitat tan egoistament definida i restringida. Bàsicament m'ha dolgut pensar en els meus gats com a animals amb una utilitat.

A vegades el món em fa por, que deia la cançó.

D'un temps ençà que em capfico en esmicolar els horòscops i desendreçar les vocals del teu nom per tal de deixar de topar-me amb els senyals que em parlen de tu.

D'un temps ençà també estic una mica obsessionada amb la teoria de les persones regal. Però és que reprendre els dilluns d'arròs a la cubana com si no haguessin passat tots aquests mesos només pot donar-se quan tens una persona-especial al davant. De la mateixa forma que pixar-te de riure amb un missatge al telèfon mòbil només pot passar quan te l'envia una persona-caramel, i trencar-te per dins amb una llàgrima és normal quan la vessa la teva persona-meitat a la feina.

M'és igual que quedi malament dir-ho: jo faig llistes de persones preferides. I, de tot això, el que més em corprèn és adonar-me del què he hagut de recórrer per arribar fins aquí.

Que no oblidi mai tot el què el meu avi m'explica.

Metro d'Hostafrancs, refugi de tres dies. Amagatalls a les golfes de Sant Pere. Camps de concentració a l'Àfrica. El meu avi se'n va anar a Cuba. Patates com tresors. Nens, dones i homes obrint passadissos subterranis amb les mans. Carrers que eren rieres i fangars.

Reminiscències a les sirenes de les ambulàncies d'avui.

Que no oblidi mai la llibertat que li dec.

Fotografia de producte. Segona entrega: bombó.

Ja ho sé.

Vaig fer-te dipositària d'una promesa sense preguntar-te si la volies.

I si no trobo qui millor la pugui guardar?

Fotografia de producte. Primera entrega: paquet de tabac

Llevar-me a casa de la meva mare és sofà i vídeos musicals en pijama. És suc de taronja, olor a suavitzant i calefactor de gas natural. Des de fa un temps també és fumar només a la cuina, cosa que trobo molt encertada i que explico bàsicament per tal de fer lligar el text amb la fotografia que avui volia penjar. I, com no podia ser d'una altra forma, llevar-me a casa de la meva mare és objectes en capses, llibres, cd's, fotografies i cartes. Tot emmagatzemat a una habitació que acostumo a recordar més gran del que en realitat és.

A vegades no entenc la meva urgència en marxar d'allà, però el cert és que sempre ha estat així. I suposo que, en aquesta darrera ocasió, a la meva mare li devien doldre especialment les meves presses per marxar a Rússia.

Dissabte passat va succeir una cosa molt important: vaig portar a arreglar la meva guitarra preferida; la mateixa que el dia del trasllat va caure al terra just abans d'entrar per la porta. Catacrec de cor trencat que n'hi ha cabassos. Em va semblar tan simbòlic que l'he guardat vençuda fins ara. O potser és que fins ara no he tingut el valor d'afrontar-m'hi. Si el lutier sabés tot el que arreglarà amb una mica de massilla i destresa, com a mínim li haurien de tremolar les mans.

A casa de la meva mare hi guardo les meves altres tres guitarres. Però no he de patir perquè sé que ella, de tant en tant, els hi passa un drap per a treure'ls-hi la pols i altres fantasmes.

I no sé què puc dir ara per tal de fer lligar el que acabo d'explicar amb la cançó que avui volia penjar.

Ni la "mise en place" (o de com aquest post és per a tu, Xexu)

Vols ser qui per mi ja no plora?

Em pregunto què he de fer amb els polvorons de coco que no em menjaré. Maleïda aquesta fòbia meva a fer desaparèixer. I si hi penso, arribo a la conclusió que jo mai voldria ser un malbaratat polvorón de coco. Perquè, si hi penso, arribo a la conclusió que jo no voldria ser aquell passatge anecdòtic de la teva vida.

Mira com em capfico en modificar la rúbrica sempre descendent de la meva signatura.

Però és que quan els colors emfatitzen, les cançons infinititzen, els vagons de metro gom a gomitzen i els dies sembla que comencin a allargar, "et vull" -per egoista, irracional i immadur- sona súper bé.

Excuses de mal bevedors.

Quan els quioscos obren les seves persianes i tu tanques els teus ulls, la boira a Rússia no deixa veure el final dels carrers.

Però encara no sé en quin moment la idea de tu adormida va fer que el fred no calés els ossos.

Post semi-radical

Gracias doy a la desgracia y a la mano con puñal
porque me mató tan mal, y seguí cantando.

De gent porca que fa porcades el món n'és ple. Durant un temps aquesta va ser una certesa que em va angoixar molt però ara ja no em treu la son, la veritat. Això no vol dir que no em resulti desagradable topar-me amb l'existència d'aquestes persones plantificada davant meu, però suposo que són aspectes amb els que encara he d'aprendre a lidiar.

Suposo, suposo... La petitacriaturòloga m'ha demanat molt seriosament que deixi de suposar i faci el favor de començar a parlar d'una vegada sobre allò que sento com a cert. Suposo que la petitacriaturòloga deu tenir raó si ha estudiat una carrera i cobra el què cobra.

Suposo, suposo... D'acord, sé del cert que l'existència de gent porca que fa porcades en realitat no és cap drama.

Sé del cert que un drama és, per exemple, la roda d'un cotxe al riu que transcorre paral·lel a la carretera. Això és un drama. Un drama és la bossa de la compra que es trenca quan encara no has arribat a casa, com la de la Kathy Bates a Tomàquets verds fregits -escena commovedora-. Sé del cert que els treballadors de la construcció tenen la pell de la cara i de les mans tallada pel fred, sí, i a ningú sembla importar-li que això també és un drama. I a més sé del cert coses agradables, com la tendresa que em desperten els teus esmorzars de menú infantil, got de llet i entrepà amb pa del dia embolicat en paper Albal, o que per un moment va semblar que hi havia un extintor gegant engegat damunt els nostres caps i que la neu en la foscor irradiava llum, o que hi ha persones que es troben un telèfon mòbil i fan tot el possible per tornar-lo a la seva propietària, i coses per l'estil.

A totes aquestes, vull deixar palès que els porquets són uns animalons que m'encanten, sobretot un que es deia Babe i que era tan valent que va sortir en una pel·lícula i tot.

Els reis m'han portat una joguina que fa fotos a la neu

Les nits de neu són brillants, reflectants, blanques, radiants i lluminoses. Potser és una obvietat però jo no ho havia vist fins ahir a la nit. Resulta que les nits de neu no són fosques, resulta que tenen llum pròpia i alhora dilaten les pupil·les.

Desconec si en això hi té alguna cosa a veure el fet que darrerament ho trobi tot tan bonic. Aquest matí fins i tot he desitjat quedar-me incomunicada a Moscou amb els moscovites, però al final no ha pogut ser i he hagut de tornar a la feina. Tot i així, què bonic què fantàstic què guai què màgic buf uau.

He descobert que a la neu li queden molt bé les cançons de Mishima i Coldplay. El flamenc no li escau gens. Crec que la meva nova joguina també fa fotos a les rebaixes, avui ho provaré.

Sento dir-vos que ara ja és massa tard per portar-se bé

Diuen que les millors coses arriben quan no te les esperes.

No recordo un cap d'any tan bonic com aquest. Per això he tornat, però no. Per això no sé ben bé què dir. Per això en el fons m'és igual que m'hagis trencat l'ipod. Tant de bo me'n pogués comprar molts per a què els trenquessis un per un com qui estimba una guitarra contra el terra. Rotllo catàrtic.

Crec que he començat l'any amb bon peu, i vull que duri aquesta sensació.

El meu peu no és el del calçat blanc.

Ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí

Sense la vostra mirada m'hauria estat impossible veure moltes coses.

Gràcies per aquest any. Gràcies, gràcies, gràcies.