
M'he passat el dia corrent rere les busques del rellotge. És el què passa quan et lleves mirant les mussaranyes, surts de casa cantant interiorment un-dos-tres, un-dos-tres txà-txà-txà, taló-punta, taló-punta i arribes a l'estació quan el teu autobús fa un minut que ha marxat sense tu. Llavors no tens altre remei que dedicar les hores següents a empènyer les teves circumstàncies.
Divendres al migdia vaig trobar-me els ulls de la meva àvia al metro. Em vaig posar molt nerviosa al percebre en aquella mirada les disculpes que encara li dec. Tenir amics optimistes està molt bé, però penso que tots hauríem de tenir a prop una persona pessimi-real-ista que ens prepari per a les misèries que el nostre cos supurarà per sempre.
La meva mare m'ha regalat una alarma per casa. Crec que fa temps que vam limitar els nostres sentiments al materialisme. Per això quan me la va donar vaig voler gravar-li moltes pel·lícules en molts cd's per a abraçar-la durant les seves nits d'hivern.
12 comentaris:
Perquè vols un pessimista-realista a prop, si em sembla que ja n'ets conscient d'aquestes misèries. Més et val un optimista que et recordi que no n'hi ha per tant!
Jo també he fet tard avui (com sempre).
Petons!
No estic massa concentrat per llegir posts, i menys per dir res coherent, però com sempre, intueixo moltes coses rere les teves paraules, em corprèn això de camuflar els sentiments amb materialisme, i et vull dir que si necessites un pessimista-realista, només m'ho has de dir.
Fixa't, ni tant sols dic res de la referència a Antònia Font.
no existen las personas optimistas-realistas??
bueno, realmente pienso que es incongruente añadir la palabra realista a los adjetivos optimista o pesimista, no crees?
ya sabes de qué tipo soy yo, no?
:)
doncs kuan la música s'instal·la dins meu com comentes, la pròpia música empeny les meves circumstàncies, inclús els hi posa velocitat i ritme i es transformen en anècdotes amb humor ballaringa jeje
aviam aviam ... esperit pessimi-real-ista ... parles d'algú que ens tregui el paracaigudes abans de caure a terra? cal? no dic que haguem de viure en un núvol, però potser tampoc cal baixar al món terrenal en tot moment, no? permetem-nos somiar!!
són redefinibles o redissenyables els sentiments? són reorientables? és bo deixar-los al calaix que no ens convenç? podem mutar-los?
no ho sé
potser el temps els hi pinta colors d'amor.
Ostres, em perdo totes les referències a Antònia Font (i així és clar que no se t'entén!). Hi hauré de posar remei!
per sort, quasi sempre trobem una manèra de dir t'estimo..
era woody allen qui va dir que un pessim-real-ista en realitat és un optimista ben informat?
qui canta els mals espanta!
petonets
M'ha agradat això d'empenyer les circumstàncies...
manel enganxa optimisme. i aquest blog m'enganxa en general. :)
correr darrere del temps, o endavant.. uis..
besets
Hola me gusta las mezcla de arte y letras desde la mezcla sale el arte del poeta
Molts gràcies pels vostres comentaris!
I agraiments dobles a Carme i Recomenzar. És un plaer poder descobrir blogs com els vostres.
Publica un comentari a l'entrada