Petita Criatura

...y de esa palabra que huele a pan y a tarde

Des de la terrassa et veig passejant el gos carrer avall. És un vespre de diumenge. Jo acabo de regar les plantes, vosaltres esquiveu el pal del senyal de prohibit aparcar, i és en aquest instant quan tinc la certesa que sou les dues ànimes més pures de la ciutat. En seran testimoni les terrasses veïnes, mons paral·lels al ritme de la vida i clandestins als ulls dels vianants. I de la mateixa forma que compartirem les barbacoes del diumenge amb la gent que habita l'àtic del número 41 i la melangia amb l'àvia que balla boleros arrossegant els peus al terrat de número 43, de la mateixa forma, en seran còmplices de la meva veritat les flors d'aquesta primavera i els brots que ens reneixen. Com ho seran la dutxa calenta, la tovallola neta i l'espelma de vainilla que encenc quan encara passeges. En seran espectadors els llençols estesos i la copa de vi blanc que et serveixo i t'espera, el forn engegat i el sol que travessa la casa de punta a punta durant els matins al teu costat. Com el verd dels arbres del parc que ens mira des del sofà, la camisa oberta i el tacte de la teva pell a les meves mans. Com aquestes parets, alienes a la voràgine. Com el teu sospir, tot el què hi trobo, i jo, que en realitat us he estat esperant tota una vida.