19 de març 2008

Oblit


El meu avi s'està fent petit.

Reviu el dia en què li va desaparèixer de l'estoig la seva nova i flamant estilogràfica. Va dur-la a l'escola per lluir-la davant els companys i des de llavors mai no va saber on va anar a parar.

La bomba que va caure a l'aula de música, primer va destrossar el piano i després va tornar a sortir per la finestra. Aquells tres dies, el refugi era el metro d'Hostafrancs i els bombardeigs es succeïen tan ràpidament que no se'n distingien els inicis dels finals. Les runes del cinema Coliseum intactes en la mirada d'un nen.

El meu avi ara llegeix de forma compulsiva els envasos i les etiquetes del productes alimentaris. Aquestes galetes venen de França. Aquestes taronges no són de València. El codi de barres comença pel 34. Espàrrecs de la Xina!

Busca noms i cognoms a les llistes i roman palplantat al balcó durant una bona estona: la veïna del pis del davant neteja els vidres en sostenidors i tanga.

El meu avi i jo tenim punts en comú.

-----------------------------------------------------------------

Afegit.

El meu avi ha escrit una carta per publicar-la al fòrum d'aquesta pàgina:

Amb un profund ressentiment moral, llegeixo cada dia que alguns dels nostres polítics organitzen guerres, rendeixen homenatges a víctimes , fan aliances de civilitzacions. I altres, ressentits i ben protegits, tan sols opten per la violència contra la violència; això sí, a la reraguarda.

Als meus vuitanta anys, veig amb indignació que el pensament humà no ha canviat. El terror, el suplici, la fam, la mort aguaitant i una esperança perduda és tot el que sovint he recordat d’aquella guerra fratricida.

Als meus deu anys, aquells tres dies infernals que vaig suportar amb la meva família van anar així: el primer dia, llargues hores d’ansietat a l’andana abarrotada del metro d’Hostafrancs; el segon dia, al refugi veïnal (sense acabar) del carrer 26 de Gener; i el tercer dia, refugiats a la planta baixa de la casa d’uns veïns (la casa tenia sis pisos) en letal estat de resignació.

Crec que els animals són més civilitzats que les persones.

La memòria d’aquests esdeveniments han de ser confessats i mai oblidats. D’aquí uns anys n’hi haurà pocs per a opinar sobre aquesta aberració històrica.

F.G.M



8 comentaris:

Sergi ha dit...

Punts en comú? Tu també neteges els vidres en sostenidors i tanga? Perdó, perdó, una broma de mal gust.

Els avis són quelcom especial, i no sé per quina màgia, hi acabem estant tan units que de vegades els estimem tant o més que els pares. El problema és que ja els trobem de grans, i pitjor encara que els anem veient envellir. És una llàstima, però no hi podem fer res. Aprofita les estones que puguis amb ell, val la pena.

Anònim ha dit...

La memòria ha de ser indefugible. Resultaria imperdonable per aquells que han fet l’esforç de la supervivència i ens diuen, amb la raó del pes de la seua vellesa, que aquesta no és la drecera.

Unknown ha dit...

És curiós. Ahir mateix vaig estar veient la peli “La hora de los valientes”, així que tinc molt present ara mateix la guerra civil, els bombardejos, els refugis, la fam, l’horror, la mort, la crueltat dels suposats éssers humans... I sí, crec que és molt necessari no oblidar res d’això per a que la història mai es torni a repetir. Un petó, petita.

Anònim ha dit...

Amb tot el que van passar els de la seva generació... ara els devem fer riure per dins, millor riure que plorar... quina llàstima perdre una ploma d'aquesta manera, i el piano malaguanyat...

Lluna ha dit...

Els padrins són una de les millors maneres de coneixer la història. Espero que puguis gaudir de la seva companyia molts anys més :)

Sergi ha dit...

El teu avi demostra ser una persona que toca de peus a terra, i com ell, penso que alguns fets mai no han de caure en l'oblit. Gràcies a testimonis així, això no passarà.

Giorgio Grappa ha dit...

És trist, però la memòria de les persones s'acaba en cada persona: no posseïm la memòria dels que ens han precedit i, així, estem obligat a repetir els mateixos errors, les mateixes bestieses.

Els animals, en canvi, tenen una mena de memòria d'espècie. Potser això, de vegades, els fa semblar més intel·ligents que els humans.

(Fotre! Que no es constiparà, aquesta veïna?)

Laia ha dit...

A mi m'encanta passejar amb el meu avi i que m'expliqui les seves vivències. Però en fa molta pena veure com van envellint.Ptns.