Life vest under your seat

Les instruccions que donen les hostesses de vol abans que l’avió s’enlairi són clares en cas de tenir una criatura asseguda al costat: l’adult s’ha de posar la màscara d’oxigen abans que l’infant. Només un cop l’adult es trobi en condicions, amb l’oxigen connectat, es podrà ocupar del benestar de la criatura.

Són aquelles instruccions que una mai no escolta perquè, tot i que el moment d’aterrar sigui aterrador, penses “total, si això se’n va a pique poca cosa s’hi podrà fer ja”. Bé, una tampoc no escolta les instruccions perquè queda molt xul·lo fer-ho. És com dir “he agafat tants avions al llarg de la meva vida que ja me la conec de memòria aquesta parrafada”. També hi ha la possibilitat que no les escoltis perquè estiguis més pendent de l’hostessa, de com li escau l’uniforme, el recollit de cabell, dels moviments de braços i somriures varis, i de... que del què t’està dient realment.

Sigui com sigui, el cas és que les instruccions de les hostesses de vol no deixen de ser una clara lliçó del que és la vida i de com funciona. Per procurar una salvació a algú altre, abans has de salvar-te tu a tu mateix. Jo no et podré treure de l’aigua si abans no toco de peus a terra, perquè ens hi ofegaríem tots dos i qualsevol esforç seria inútil. Tu no pots comptar amb mi fins que jo no pugui comptar a mi.

I un paso-inspiración-barrida més.