Agafo l'autocar amb el vertigen que em provoca tanta llibertat. Tanta llibertat a vegades em provoca vertigen, altres vegades no dormo o repeteixo àpats migdia i nit.
Una dona al meu costat resa i es senya just abans que el vehicle engegui els seus motors. No em tranquil·litza, però espero que en cas d'urgència i per proximitat m'arribin bocins de protecció divina.
Fe.
Arribo al que ara és casa. Casa. I el meu pare m'espera per ensenyar-me els estels d'aquesta nit. S'apaguen els llums públics per a nosaltres, per allò de la contaminació lumínica, i marxa la boirina, també fruit del moment. La plaça de casa tota per a nosaltres.
Veig la lluna tan a prop, i mart tan vermell al seu costat, i saturn i els seus anells tan petit.
11 comentaris:
De vegades, sembla que les estrelles es confabulen en la nostra contra per no deixar-nos trobar allò que anomenem "casa". Tanmateix, ells ens ignoren; moren, han mort a una distància inimaginable fa milers de milions d'anys, i ens ignoren.
Si ets capaç de trobar bellesa en les estrelles, és perquè la bellesa està al teu cor. I, si en el teu cor hi ha bellesa, en qualsevol lloc sabràs bastir una bella casa.
(Això sí, les hipoteques són un altre cantar.)
Què t'empatolles, Giorgio?! Què t'empatolles?! Deixa't estar de romanços i surt a mirar les estrelles!
Que nooooooo! Que les lletretes sobre la pantalla negra no són estrelleeeeees! Suuuuuuurt! Fes cas a la Petita Criatura i surt a mirar les estrelleeeeees!
Giorgio...
M'has fet recordar una nit d'estiu en una casa de colònies ara ja fa anys. Els monitors ens van explicar que el que vèiem a cel no eren els astres, sinó la seva llum viatjant en l'espai fins a nosaltres. Màgia per a un grup d'infants, imagina't.
Avui la màgia l'has dut tu. És clar, si trobes la bellesa en una cosa que no existeix enfora...
Gràcies.
I amb les hipoteques no saps fer màgia? O potser et guardes el secret només per tu?
:-*
Tux, es pot saber què fas despert a aquestes hores???? Cada dia estic més convençuda que aquest Giorgio et té massa consentit... Però bé, tot sigui per què el desenganxis de la pantalla i el portis mirar el cel. I després a dormir tots dos, eh?! :-**
Tornar a casa...sortir de Barcelona...tornar a veure el cel ras, contemplar els estels. De tant en tant faig una escapadeta a casa i m'envaeix la tranquil·litat.
Una abraçada.
Ostras!!!
T'he tornat a trobar... M'encantava el teu altre bloc, de fet moltes vegades he intentat connectar-m'hi i no hi havia res.
Gràcies pel comentari. Vaig a llegir el bloc ja!!
Una abraçada.
Acabo de llegir tot el que has escrit i ha sigut màgic semblava com si ho hagués escrit jo però infinitament més polit i poètic.
Les teves paraules i les músiques amb que les acompanyes m'han colpit i m'han fet plorar.
PD. També vaig anar amb ella a l'últim concert de l'ismael serrano
Hola de nou, Boira :-) Els estels només es poden veure lluny de la gran ciutat... Tots hauriem de tenir l'oportunitat de sortir de tant en tant per no oblidar quina cara fan. Un petó :-*
Hola ràtzia...
Ahir em vaig quedar molt parada al llegir la darrera entrada del teu blog i vaig imaginar pel que estaries passant. Plorar és bo, plora tan com et vingui de gust. Un bon dia i sense adonar-te'n, ja no en tindràs tantes ganes. A mi també m'està anant molt bé escriure. Mai havia escrit tant... Tant és si el que escrius és poètic o no, treu fora el que duguis dins i allibera't.
També hi eréu al concert de l'Ismael? Per què aquest home és tan oportú?
Molts ànims i endavant. I si el Batman i jo podem fer res, aquí estem :-*
Gràcies!!
Ai, que ets maca, punyetera :D fas venir olor de primaveres que tornen.
Jo ja no s´q què és casa, i fa vertigen, això.
Publica un comentari a l'entrada