1 de des. 2011


A un anno di noi

Entres al supermercat on feies la compra setmanal quan vivies una altra vida. Veus les ampolles d'aigua destil·lada, posades en ordre al mateix prestatge on eren llavors. Passes de llarg, tot deixant enrere també la secció de congelats -que sents tan freda com sempre- i t'atures a la fruiteria, on fa uns anys no hi paraves gaire perquè eres jove i et senties invencible.

Aparentment res no ha canviat, si no fos perquè aquest cop no ets aquí per a fer-hi la compra setmanal. Ara treballes massa lluny de casa i només vols dinar una amanida i una mica de fruita, per exemple. Dubtes en posar-te guants de plàstic per destriar les mandarines, si total, la pell -dura- ja protegeix el fruit. Cistell ple en mà, abans de tornar a la caixa per a pagar, mires les calories que tenen els 'palitos' del berenar i proves de calcular mentalment els kilòmetres que hauràs de córrer damunt la cinta del gimnàs aquest mateix vespre per tal de cremar-les: la felicitat t'engreixa com mai abans no ho havia fet, perquè ja no ets jove ni et sents invencible.

Probablement per això i malgrat la paradoxa, fa uns anys ara estaries perduda, veient com es desplomen pilars al teu voltant i com et tremolen els passos fent malabarismes sobre una corda sempre destensada, en aquesta agònica i anunciada pèrdua d'equilibri.

El pas del temps i els fets provats, però, t'han ensenyat que la mort en realitat seria una altra cosa. Al cap i a la fi, ja no ets jove, però segueixes viva.