8 d’abr. 2013


Vaig descalç i penso imatges 
cegues de les platges 
que només podria veure sota el llit.


Quedarà el record dels tots els verbs reflexius interpretant la llum que ens reflectíem als ulls.

Quedarà la buidor que els nostres pronoms van omplir amb tanta feblesa.

Al final, quedaran estripats plànols del tresor, una brúixola sense nord, els viatges en delay i les cançons finites. Quedaran totes les idees dels nostres jos més genuïns, com regals de mal gust que haurem de recordar amb certa melangia.

No seré jo qui et faci seure a parlar, buidant-te de raons per viure i omplint les teves mans d'alguna-cosa-es-trenca.

No seré jo la persona, malgrat confesso haver volgut tenir un paper principal a totes les teves històries.

Els nostres pijames xops per la suor que provoquen els mateixos somnis són les platges que congelem i esdevenen records d'infantesa, com jugar-se el futur als daus o la vàlua al tres en ratlla.

Perquè tu i el meu per sempre esteu escrits al mateix full.