5 de març 2008

La la la


Ara fa tres mesos, aquells dies en què anava a la feina i no hi era del tot, veia senyals del destí arreu. Volia trobar-li el significat a qualsevol petit esdeveniment amb un mínim de rellevància. Buscava les raons que havia perdut.

I les trobava, sobretot, en els coloms malalts que queden arraulits als racons dels portals. Només veia coloms malalts, amb plomes brutes i potes amputades, que em miraven. Desconec si els coloms malalts de la gran ciutat tenen algun fosc significat, però jo ho vivia com a tal.

De coses que diuen que porten mala sort n'hi ha un munt. Se m'acut, per exemple, el fet de tenir una peixera a casa. Tenint en compte que jo, ara fa més de tres mesos, tenia una peixera de 500 litres de capacitat i de 2m quadrats de superfície, hi estic plenament d'acord amb aquest oracle.

És curiós que ara m'esgarrifin coses tan banals com un kebab o la Zamba del emigrante.

I és que a vegades interpreto tan bé el meu paper de víctima, que em venen ganes de desafiar els astres i obrir paraigües a tort i a dret en llocs d'interior, vessar muntanyes de sal i trencar molts miralls en minúsculs trossets, passar per sota totes les escales de la ciutat i emportar-me a casa tots els gats negres que em trobi pel carrer.

A veure què passa.


boomp3.com

11 comentaris:

Clémentine ha dit...

Uf! Doncs jo en menys de 24 hores he vist dos coloms morts i un de malalt!

Tux ha dit...

Que nooooo! Que l'única cosa que porta mala sort és anar a treballaaaaar! Fes-me cas a mi, que no he treballat en la vida i tot m'ix bé!

Gemma ha dit...

Jo et diré que passa:
obrint el paraigües sota sostre el més segur és que et prenguin per una pobre noia que no hi és tota... i diran alguna cosa com "aii ves... tant bufona i ben vestida que es veu, i mira-la... no hi és tota"
Vessant muntanyes de sal, el més segur és que d’entrada t’hagis de menjar l’amanida o els macarrons dolços, i després l’hauràs d’escombrar pq sinó aniràs sentint tota l’estona aquell garrec garrec característic de quan vas a la platja i t’emportes un trosset de sorra a casa.
Si trenques tots els miralls, a banda que et pots tallar quan finalment decideixis recollir-ne els trossets, t’hauràs de gastar diners per comprar-ne de nous, pq fer servir la safata d’acer inoxidable de servir el menjar els diumenges de gala com a mirall no queda massa bé.... a més a més deixa de ser compatible servir menjar i mirar-se al mirall.
Si passes per sota les escales no passarà res. A no ser que sigui l’escala del pintor que està treballant, pq segur que t’esquitxa de pintura, o de l’empresa de neteges, que et tirarà sabó.
I sobre els gats negres... no sé que dirà el Batman amb tanta competència, però la teva “casera” segur que et fot fora de casa sense dret a cobrar la fiança....
O sia que tu mateixa!
Una abraçada

LAIA ha dit...

No se pas si era la teva intenció, però aquest post m'ha fet petar de riure. T'he imaginat amb el paraigüa en mà, la sal i el mirall, vestida de groc, fent el cens de coloms morts i amputats i envoltada de gats negres. Quina fila............ Petons.

La Dietrich ha dit...

La cançó de Marlango la vaig escoltar durant una època molt crua. Un dia vaig prendre consciència de coses: ue tothom passa pel mateix i alguns, fins i tot, ho converteixen en cançó; que si només escoltes coses tristes t'enfonses. Que si a fora fa massa sol, obres el paraigües i au, a caminar, sempre cap endavant... la resta, a poc a poc, no desapareix, es difumina, però et deixa somriure més sovint i gaudir del que et passi d'ara endavant, no?

octubrina ha dit...

Aquí va una altra criaturada: des del dia que vaig creuar els dits tres vegades i res del que vaig demanar (era nina i llavors TOT era possible) va succeir... d'ençà d'aquell dia, quan desitjo molt una cosa i tothom creua els dits, jo faig punys. Així la superstició m'agafa amb força, per si m'entrebanca massa el camí fotre-li un cop al nas. :p

Besets:)

XeXu ha dit...

I què en feies d'una peixera així? Practicaves natació sincronitzada a dins? Bé, bromes a part, això que dius fa molta ràbia (no el que dius, sinó el que esmentes!), això d'agafar mania o por a certes coses perquè ens porten massa records... això és una cosa que no s'hauria d'haver inventat, perquè fa mal. Però bé, la sort és molt subjectiva. I la mala sort més. Ja canviaran les tornes. Jo sempre dic que tot s'acaba, fins i tot la soledat.

namaga ha dit...

haaa, haaa, haaaaa, estic d'acord amb en Tux Grappa!

De totes maneres anem cantant la, la, la a tot tipus de sort, bon dia de fred :*

PetitaCriatura ha dit...

Gràcies pels vostres comentaris!

Hola clémentine! Jo crec que no t'has d'amoinar massa. Ningú no ha dit que els coloms malalts siguin un mal fari, només són xorrades meves. A més, tenint en compte el fred que fa aquests dies, si jo fós un colom probablement també estaria mort o malalt :-)

Tux, tu sí que saps!! Ets un pingu molt i molt llest! Hahahaha. :-*

Hola gemma! Està molt bé la teva dissertació dels fets! M'has fet gràcia sobretot amb lo de la compatibilitat entre menjar i mirar-se al mirall: és una cosa que encara no he probat! XD Decididament, millor no faig res de tot això. Massa diners en menjar per gats :-p Un petó!

Laia! XD Sí, en el fons busco riure-me'n de mí i la meva "desgràcia", perquè és el millor que es pot fer. Me'n alegro que li hagis trobat aquest sentit :-) Un petó, guapa.

Dietrich :-) Gràcies per les teves paraules. Tens tota la raó, arriba un punt en què l'única sortida és mirar endavant, tot i que sovint la música et faci fer alguns passets enrere -momentanis-. Un petó.

Octubrina, és bona aquesta! Un bon cop de puny a la mala sort a vegades bé tan de gust! Em penso que t'agafo la idea... Un bes :-)

Hahahaha xexu, era un tot espectacle quan havia de tocar alguna cosa de dintre: acabava literalment xopa d'aigua. Durant una temporada vaig ser una friqui de l'aquariofilia marina, fins i tot m'hi vaig dedicar professionalment. Ara tot s'ha esgarriat, i no vull més peixeres a la meva vida. Confio en el què dius... Un petó, maco, i gràcies.

Namagueta boniqueta, és que aquest pingüinet se les sap totes... Jo també hi estic d'acord! Un petonet congelat i a la mala sort que la bombin!! :-p

Marta ha dit...

Aquesta cançó em va marcar molt fa un temps. Les marques no marxen, però diuen que s'endolceixen... aquesta em segueix fent mal.

Vindré amb tu a passejar escales i gats.

PetitaCriatura ha dit...

Hola marta, benvinguda :-) Aquesta cançó té tela, sí; és d'aquelles que et deixen l'estòmac petitet.

Anem-hi, doncs.