6 de jul. 2011


Esta tormenta de verano es un segundo de un invierno entero,
el mundo gira en un sentido absurdo mientras yo te espero.


No em tocarà mai la primitiva. Cada dilluns ho sé, passats aquells dos segons d'innocència pura que transcorren entre que entrego la butlleta i la dependenta en comprova els números premiats. Al final, la mateixa ratlla diagonal en bolígraf que anul·la tota esperança. I és que quan dic que no em toca, és que no em toca. Res. Ni un euro.

Si em toqués la primitiva -un bon premi- em compraria una casa amb jardí, on la Robin, el Nano i en Manolito poguessin voltar. Faríem un bon viatge i també engegaria un negoci propi. Suposo que faria totes aquelles coses que es fan quan et toca un bon premi de la primitiva, però en realitat no ho sé perquè mai no m'ha tocat.

Sigui com sigui, encara haurem de donar les gràcies per seguir sentint-nos com l'Indiana Jones en un temple maleït, tot esquivant proves a vida o mort i sortint-ne, si més no, viva. Perquè tenim feina, existeixen els manyans que arreglen panys de porta, els aires condicionats ens mantenen a 25º i podem fer plans a la Toscana.

Però, sobretot, perquè tenim números de la bona sort.