14 d’abr. 2011


El año que viene será primavera

I al final, l'única certesa que m'haurà quedat és que, per agafar autocars que duien a Rússia, durant els llargs matins en què lluitava per amagar les llàgrimes, en les cigarretes que ja no fumo, a les magdalenes de xocolata i en els coloms arraulits que em guaitaven; a les tardes que reconeixia el soroll del teu motor i aixecava la vista per veure't passar; sota els paraigües, als euros de les entrades dels concerts, a les excavacions i a les construccions; durant tots aquests anys, a les rases, als bassals, en totes les bicicletes que baixaven rambla avall, dins les butxaques de la meva jaqueta i a través de les gotes de pluja; durant migdies devastadors, per fugir, en les flors, en les ventades que portaven cartrons i fulles giragonsant; des d'armilles fluorescents i botes de seguretat; a les set de la tarda, als naufragis, en barris rics i en barris pobres; durant freds vespres d'hivern i quan per fi allarga el dia, al final, jo sempre t'he estat esperant.

Després de tot això, la felicitat està feta de coses importants.