31 de març 2009

Ja que no em pregunteu per què en Joan Miquel Oliver em matarà


us explicaré que el seu darrer treball m'agrada fins a límits obsessius, que em passo de parada de metro mentre escolto el Bombón Mallorquín, que dosifico les pàgines del seu Quadern 2008 per a què em durin fins a finals del 2010, i que ja no puc evitar preguntar-me què mira cada arbre de la ciutat.

El desig que un dia vaig demanar a una olivera en certa forma es va complir, el problema és que no vaig encertar en la manera de formular-lo. La Sandra sempre m'ho diu això, que vigili com demano els desigs perquè poden acabar convertint-se en un malson.

Jo ja passo de cartes i espelmes i horòscops i calces vermelles. Vaig tenir una època en què, de tant que volia veure'm el futur, no em mirava ni el present. Façana que mira rellotge i no vam encertar-nos mai els esdeveniments.

Com aquesta pluja, per exemple: qualsevol diria que el sol de primavera ha estat una il·lusió.

29 de març 2009

Ni tu volies, ni jo volia que tu volguessis*

Melodia en mi menor. Imatge en picat. Vida en fricativa.

Què bé ens quedava el Si, i què tancada continua la capsa dels records al fons de l'armari.

Les banalitats evitaran que el teu cor vermell torni a quedar esmicolat damunt la taula, però també impossibilitaran l'eclipsi i l'oxigen.

* En Joan Miquel Oliver em matarà

23 de març 2009

El placer se puede comprar pagando con dolor


En Félix Rodríguez de la Fuente va dir, moments abans d'estimbar-se l'avió en el que viatjava, que aquella zona d'Alaska era un bell indret on morir. Imagino el seu final com el dolor d'un part, o com la ferida de la teva mossegada als meus llavis.

El despertador del dilluns ha intensificat l'absència a l'altre costat del llit. No entenc com s'ho fa la rentadora per a omplir tot el buit que hi ha entre la meva roba.

Sense la cuirassa vaig vessar un parell llàgrimes i, amb tot, va ser fantàstic.


19 de març 2009


Cada matí endevino el sol rere les teves muntanyes i ensumo la primavera. Viure a Rússia també té les seves coses bones, i aquesta és una de les millors sensacions del dia.

Les paraules van marxar amb la certesa de saber-me despullada, però crec que ja comencen a tornar. He entès que en realitat tendeixo a voler vestir-me amb excés i sense concordança.

Tot i això, aquest silenci ha estat molt musical. Què importants són les primeres vegades. Tan de bo pogués buidar-me, per exemple, de totes les cançons d'Antònia Font i poder descobrir, de nou per primer cop, cada frase i cada melodia. Assaborir la novetat amb l'atenció de passos petits. Conèixe't altre cop. Reconèixe't. Saber què et vull mostrar jo. Representar-me. I per primer cop, tot.

Fa uns dies vaig complir 29 anys, però el meu pare es continua referint a mi amb expressions com "ratolinet", "pringo" o "mimi". El meu papa em posa el seu abric quan veu que tremolo de fred. I és que el meu papa em va vestir quan més despullada em sentia.

Jo, per ara, només puc estimar-lo molt sense saber dir-li-ho.

17 de març 2009

No podré superar haber sido feliz


(...) que potser ets un record d'infantesa.



Gràcies per la creació monstruosa. M'ho estic passant súper bé ;-)

13 de març 2009


A vegades no me'n surto. Prova evident és que publico esborranys sense voler (i el que és pitjor, amb faltes d'ortografia).

El post fantasma deia que el meu jardí és un jardí polar on tu t'hi vas fer un lloc que resta congelat. Però era una idea sense acabar de definir.

Divendres 13 i PetitaCriatura: tàndem perillós. Encara sou a temps de salvar-vos. Jo de vosaltres tancaria aquesta pàgina immediatament.

1 de març 2009

Em fas somriure amb el cor


Llegeixo a un fòrum de debat musical que l'amor no es pot entendre d'una altra forma que no sigui adolescent. Afirmació problemàtica quan et debats entre mecanismes de defensa i cançons salvavides. De moment jo ja tinc la meva guitarra arreglada i un nou ipod amb, per ara, 1251 cançons.

Tot buscant música, l'altre dia vaig adonar-me que va ser un disc de la Oreja de Van Gogh el què em va salvar l'any 2000. Patètic però cert. I divendres passat, va ser la meva persona-meitat-a-la-feina qui em va salvar del tram de via que transcorre des de Provença fins a Sant Cugat. Ella no ho sap, però em deu haver salvat ja uns 1251 cops.

Perquè hi ha persones que no saben que són música.

I perquè hi ha miracles cada dia. Benvingut, Joan.