22 de set. 2010


Seguirem enrederint-nos les parades de metro, com el moment de treure'ns les xancles dels peus, durant aquest mes de setembre que té gust a recomençar i reviure en tot allò que un dia ja va començar i és viu.

Els matins al teu costat i la benzina amb què reomples el dipòsit. Els caps de setmana amb tu i la bateria del telèfon mòbil que endolles. Les tardes de sofà i manta i les flors que regues. Les estacions de l'any i tu, en tots els sospirs que construïm inesgotables.

El llum que encens quan es fa fosc, per allargar la nostra exclusivitat, i que sigui un no parar.

2 de set. 2010


En aquella època se m'escapava mitja vida entre els vagons de tren, les andanes del metro i les parades de l'autobús. L'altra mitja vida en realitat ja la tenia perduda, però això no ho vaig saber fins passat un temps.

Avui m'adono que he mantingut memoritzades durant anys les imatges que passen per la finestra d'un vagó de tren.

I que els paisatges han canviat molt.

Quin vertigen si algun dia no et (re)conec en tot el què de tu (re)tinc.

24 de jul. 2010


Porque tengo la certeza
de que nunca el escenario nos trató mejor


Deixaré de buscar les teves pistes caducades en mapes que ja són terra de ningú.

Falses previsions de pluja.

Perquè el cert és. Que el temps passa molt lentament. Quan tu. No hi ets.


22 de jul. 2010

És un altre rotllo

Per cert, d'entre tanta tonteria també participo, juntament amb la Marta, a El Punt M.

És un altre rotllo de blog, però us hi convido i espero que us agradi.

20 de jul. 2010


Todas las nuevas promesas
que escriben la senda a Nunca Jamás
Les noies de la taula del costat riuen mentre s'expliquen històries de peixos de peixera que van morir per sobreingesta d'aliment. També s'expliquen la típica anècdota de l'avi que va a Les Rambles a comprar un hàmster igual al què no ha sabut cuidar mentre les nétes eren de vacances, i creua els dits per què no reparin en el canvi a la tornada. I penso en com en som tots de vulgars, al cap i a la fi, i en com es pot arribar a trobar a faltar a un gat i sentir-se alhora una mica extraterrestre per pensar-ho.

Vulgar com la meva incapacitat per escriure a la pantalla sense mirar el teclat.

M'assec a un banc de la plaça i m'adono que totes les coses importants de la meva vida han tingut a veure amb aquesta plaça. Per això ara hi visc tan a prop, al teu costat. Al barri dels pendents impossibles.


12 de maig 2010


Plou a bots i barrals durant dies, durant nits, en moments puntuals, en dilluns i en diumenges. Sense lògica ni consens. Plou intrínsecament, suposo.

La mort d'en Batman em dol tant que no en parlo. Em doldrà per sempre i hi pensaré sovint; intrínsecament, també. I el dia a dia serà ple de petites tragèdies il·limitadament devastadores, sempre de forma subjectiva i relativa, és clar. Quina putada.

Els concerts de l'Ismael Serrano acostumen a marcar etapes de la meva vida. Asseguda a la segona fila de l'Auditori, vaig recordar aquell concert del 2007 en què va ploure a bots i barrals a l'amfiteatre. També vaig pensar en aquelles entrades del mateix any que ningú va arribar a utilitzar mai. Imagino dos seients buits musicalment acompanyats. La presència representada en la seva absència i el so emfatitzant el silenci.

Aquesta vegada, asseguda a la segona fila de l'Auditori al teu costat, tres hores i mitja d'extraordinàries sensacions evidencien tot allò que ara sento i tot allò que per fi he après i entès. La serenitat i la intensitat que són el present. Emocions sovint massa genuïnes com per a saber-les pronunciar, però a les que ell va saber posar música.

12 d’abr. 2010


...y de esa palabra que huele a pan y a tarde

Des de la terrassa et veig passejant el gos carrer avall. És un vespre de diumenge. Jo acabo de regar les plantes, vosaltres esquiveu el pal del senyal de prohibit aparcar, i és en aquest instant quan tinc la certesa que sou les dues ànimes més pures de la ciutat. En seran testimoni les terrasses veïnes, mons paral·lels al ritme de la vida i clandestins als ulls dels vianants. I de la mateixa forma que compartirem les barbacoes del diumenge amb la gent que habita l'àtic del número 41 i la melangia amb l'àvia que balla boleros arrossegant els peus al terrat de número 43, de la mateixa forma, en seran còmplices de la meva veritat les flors d'aquesta primavera i els brots que ens reneixen. Com ho seran la dutxa calenta, la tovallola neta i l'espelma de vainilla que encenc quan encara passeges. En seran espectadors els llençols estesos i la copa de vi blanc que et serveixo i t'espera, el forn engegat i el sol que travessa la casa de punta a punta durant els matins al teu costat. Com el verd dels arbres del parc que ens mira des del sofà, la camisa oberta i el tacte de la teva pell a les meves mans. Com aquestes parets, alienes a la voràgine. Com el teu sospir, tot el què hi trobo, i jo, que en realitat us he estat esperant tota una vida.