No hi ha res com els mals d'amor per escriure a l'amor. Potser és per això que ara sento les paraules brollar maldestres.
M'ha semblat escoltar la pluja caient sobre la llar de foc i per poc surto a buscar el calaix dels gats a la terrassa. Com tantes nits, plou. Tic, tic, tic.
Baixa les escales. Calça't. Aigua gelada a les espatlles. Tic, tic, tic.
Però que encara em quedin aquests tics no vol dir que encara em contraresti. Ja no sóc la buidor anul·lada ni la figura retallada a contrallum. Només a vegades. Només una mica. Tic.
Avui les teves fotografies s'emmagatzemen lluny de nosaltres. Apilo i arracono, com la capsa dels records. Records. I allibero els meus espais per a què em sorprenguin els amors a les veus sexis de les cantants, o a les històries de paisatges mediterranis i a la tendresa d'algunes paraules.
Fins i tot em munto les meves pel·lícules i m'enamoro del dolent, del perill i del misteri. De la mel als llavis. Dels ulls tapats. De personatges de temporades passades, presents i futures.
Capítols.
18 comentaris:
Spam...
Vas per bon camí. D'aquí poc només et restarà omplir el buit, ja que d'aquí poc els records s'hauran tornat entranyables més que dolorosos.
És normal enamorar-se dels dolents, solen ser interesants...
Mel als llavis... mmmm! Que dolç!
Bon dia :)
Els grans artistes creen les seves grans obres fruit del dolor, diuen que és llavors quan un artista està en el seu punt àlgid. Entenc perfectament pel que estàs passant, a poc a poc petita, a poc a poc cada cop fa menys mal. Jo he aprés molt de la experiència que estic vivint. I crec fermament que es lo millor que em podia passar.
Una abraça
Xexu, moltes gràcies... Sé que déu se cert quan tothom em diu coses semblants: temps i temps. El que sí és cert és que les coses ja no fan tant de mal com abans... Un petonet, ets el comentador més ràpid de la blogosfera :-*
clémentine, doncs sí, el costat perillós de la vida sovint és el més atractiu... A vegades sembla que ens agradi expressament allò que menys ens convé. Bon dia, guapa :-*
Boira, cert, cert, si una cosa m'ha aportat tot això és la necessitat d'expressió. Temps al temps, tot és posa al seu lloc :-) M'alegra que en el teu cas pensis que tot ha anat a millor i que en certa forma ha valgut la pena. Un petonet :-*
La primera frase, molt certa.
Que el temps cura les ferides, també.
Una besada
M'han agradat força els dos darrers (tres? si incloem "capítols"...) paràgrafs...
Em colpeja la por,
em fan por aquestes impresions, no estic preparada i les teues lletres s'endinsen als buits que tan de bo no ho fossen...
Curset d'autosuficiència, no més mal un altre cop.
Sort; a mi, el mal d'amor no em deixa forces per cants bells.
el xiuxiueig de la mel als llavis és possiblement el que fa que un mal d'amor esdevingui, fins i tot, un dolç mal d'amor.
petó
Sembla que darrerament, l'amor més que amor és melancolia...
Hola el tacte de les paraules, benvinguda i gràcies pel teu comentari :-) Entre tots heu aconseguit que m'ho cregui: tanta gent convençuda de les virtuds curatives del temps deu ser per alguna raó! ;-) Una besada.
dietrich, els darrers paràgrafs començant per adalt o per abaix? Comptant el títol i la data? Incloent els comentaris? :-p Tu és que en el fons ets una optimista, per això t'agrada més aquesta part. :-*
claradriel, doncs jo llegeixo bells cants a la teva pàgina. Estic segura que hi ha infinitat de coses que omplen els buits d'allò més bé. I un bon dia estaran tan plens que deixaran de ser-ho. Autosuficiència sí, i tant, i no perdre la il·lusió pels nous riscos també. Un petonet, guapa :-*
babèlia, havent llegit els plats que cuines quan tens convidats a casa em fa la impressió que ets capaç de veure-ho tot dolç, fins i tot els mals d'amor. Un petó, maco :-*
Hola nisshin, benvinguda i gràcies pel teu comentari. La paraula "melangia" és una de les meves preferides. Sovint sembla que hi trobem el plaer en instal·lar-nos en ella, enganxa una mica. Per cert, veig que t'agrada en Baricco. Tinc ganes de veure la peli de Seda ;-)
Recorda la conversa sobre l'aliberament d'espais.D'aquesta manera, amb la porta mig oberta i l'estanteria neta tindràs lloc per a moltes coses que han de venir. Paciència i deixa passar el temps. Un petonàs des de l'empordà.
:-) Just, Laia! He fet el que vam parlar sobre l'alliberament d'espais ;-)
Hi ha un comentari a casa del senyor Babèlia sobre jugar al fet i amagar ;-)
Un petonet!
Tu també hi tens quelcom per allà.
Vist i contestat! ;-)
M'alegro que aquest dolor que encara resta et permeti escriure textos tan bonics com aquest. Els tics amb el temps passen i es converteixen simplement en records. ;)
Gràcies, somiant... Avui torna a ploure, tics! Petonet :-*
Publica un comentari a l'entrada