A vegades les coses no són el que semblen. Si aprofundim, podem trobar un munt de rerefons en cada escenari i en cada guió. Hi ha crits silenciosos, ganes insaciables i, fins i tot, tristeses infinites.
No sé en quin moment vaig oblidar-me de donar les gràcies. El que sí recordo és que fa anys, mentre anava en metro, una dona em va trepitjar i jo li vaig deixar anar un "gràcies" tan inconscient com espontani. Després d'allò, uns anys més tard, no sé si vaig deixar de donar les gràcies o si qui tenia al costat no va saber escoltar les diferents formes que hi ha de donar-les.
El millor dels dissabtes al matí és poder beure el cafè amb llet en tassa i no en got, perquè no cal que es refredi amb rapidesa. Els dissabtes al matí, el cafè amb llet es refreda al seu propi ritme; un ritme que jo no altero.
I el millor d'aquest proper diumenge podria ser mirar per la televisió el Gran Premi d'Austràlia, però sé que això em portarà a preguntar-me per què vas deixar de voler veure les carreres de Formula 1 amb mi. Hi ha infinitat de preguntes sense reposta que et pertanyen, com aquell bolero aflamencat que he tornat a escoltar i que encara t'escau.
Un dia d'aquests li proposaré a la meva terapeuta intercanviar-nos els papers del joc. Seré jo qui li pregunti "què sents?", tot capgirant les visions i perspectives del món en qüestió de segons. Vetllaré per la seva felicitat, encara que només sigui durant una hora de rellotge, i li desitjaré il·lusions.
Ella em donarà les gràcies just abans de sortir per la porta.
11 comentaris:
Gràcies a tu, Petita Criatura, per ser com ets, sensible, observadora, atenta; i tan artista escrivint com fotografiant.
:-*
No sé per què he pensat en la cançó Lágrimas negras... jo al meu terapeuta ni li vaig haver de demanar, era la meva època muda, o parlava ell o no parlava ningú. Molt interessant. Ara som amics. Mira't les carreres amb crispetes i cervesa, mola.
És bo no alterar el ritme dels dissabtes, i menys al matí. Tot pausat. Bé, per mi això són els diumenges realment, els dissabtes també corro.
A tu t'hem d'agrair aquests posts que ens transporten ben endins de la teva ànima. La teva senzillesa a l'hora d'explicar les coses més complexes em sembla admirable. I la serenor, sobretot, parles de coses que fan mal, però amb total calma, i això ens diu que hi ha molt d'assumit i superat en la teva pena. Donar les gràcies és una cosa que hauríem de fer més. És un gest que serveix també de feedback, i no costa res.
Com que no tinc terapeuta, les gracies te les dono a tu, per ser tan i tan maca :) (maca, no vaca ;-D )
Sense en Schumi ja res no és el mateix.. així q si no t'ha d'anar bé MENTalMENT fes una altra cosa ;)
Potser la terapeuta també li anirà bé dir què sent... i donar-te les gràcies..
Jo vaig perdre el costum d'algunes preguntes, i és que preguntar i tindre respostes és perillós, i preguntar i no tindre'n, frustant.
Què gran sensació eixa del café, en veritat.
De vegades, no cal buscar preguntes sense resposta. És millor quedar-se amb el dubte...
Gràcies a tu per aquests posts ;)
Giorgio, per gràcies les teves XD De debó, gràcies a tu, per moltíssimes coses. :-*
Dietrich, no vas pas desencaminada... Mai he sapigut veure alcohol sola, però la idea de les crispetes me l'apunto :-)
Clémentine, jo vaig estar força temps treballant quan tothom tenia festa. Potser per això ara valoro tant aquests moments. :-*
xexu, vaja, moltes gràcies... Em sona massa gran això que dius, però vaja, que moltíssimes gràcies. I cert, és important transmetre allò que ens agradaria rebre, com els agraïments .
carmen, jajaja, m'has fet riure... Per maca tu, i per vaques les que veuràs demà :-p Rossetes i amb serrell! :-*
marta, jo no sóc massa de schumi... Tinc entès que els psicòlegs tenen psicòlegs per descarregar tot el que "traguen" a la feina.
claradriel, i prefereixes la incertesa? Buf, no sé jo... Pot ser perillós però mira, és la veritat al cap i la fi, no? :-*
somiant, no sé, jo crec que la incertesa pot ser molt xunga. Jo davant la incertesa inconscientment busco raons sense fonament i... em monto un película jo soleta que no vegis. Gràcies a tu, guapa :-*
M'he passejat una estoneta pel teu blog. M'ha agradat molt! Grans veritats, a vegades massa feridores (però ja se sap que la vida és com és...). Títols de posts d'Antònia Font, de Drexler... Seguiré visitant-te. Segur que valdrà la pena!!
I sobre l'intercanvi que proposes fer al final de post. El poc que en sé de tot plegat és que interessar-te pels altres és la millor manera que conec per curar-me a mi mateix.
Salut!
Hola b-612! Benvingut i moltes gràcies pel teu comentari. M'alegro que t'hagi agradat el meu blog, tot i que, com bé dius, està fet de coses sovint feridores, com la vida en sí mateixa.
M'ha agradat moltíssim la teva reflexió i, si no et fa res, me la guardaré per tenir-la ben present.
Moltes gràcies. Salut!
Publica un comentari a l'entrada