Tinc missatges, mails i trucades perdudes pendents de contestar. Espero el moment adient per fer-ho; que no sé què ha de tenir, però que el reconec quan el tinc davant. Tinc gent extraordinària al meu voltant.
Tinc enveja de les noies que, mentre fan el viatge de retorn a casa en tren, miren la pantalla del seu telèfon mòbil i somriuen. Vull que el meu trajecte sigui tan curt com ho és el seu.
A vegades tinc vertigen. A vegades tinc vertigen i em comporto d’una forma estranya.
Tinc una jaqueta grisa amb dues butxaques: una a la dreta i una altra a l’esquerra.
Tinc el record de la meva àvia escopint-me el iogurt que jo li feia empassar tant sí com no. Ella no volia menjar-se aquell iogurt.
Tinc quatre entrades per dos concerts: quatre entre dos, fan dues. Tinc dues entrades per un concert i dues per un altre. I només em tinc a mi.
Tinc una mare que se sent sola i un pare que sembla un nen petit.
Tinc molts papers escrits.
No tinc massa i ho tinc tot.
11 de gen. 2008
Te tengo en todo
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Veuràs com tot millora... Poc a poc i tranquil·litat!
A vegades tot és tant fàcil.
A vegades tot és tant difícil.
A vegades.
Com a mínim saps què tgens i què no tens. No és poca cosa.
Hola!
Clara... La paciència és la mare de la ciència, ja ho diuen! :-)
Hola altre cop, elquemai! És curiosa aquesta dualitat, oi? Tot té multitud de perspectives segons el moment en què t'ho miris.
Hola Jesús :-) Tu creus? Jo crec que en realitat, tenir, tenir, el que es diu tenir, no tenim res.
Publica un comentari a l'entrada