Deixa'm que t'ho digui a cau d'orella, en veu baixa i amb la valentia d'una copa de vi, perquè així no caldrà que em prenguis molt seriosament.
Que avui no vull que hagis de fugir. Que m'has rescatat de la tragèdia d'un cap de setmana i de les cançons d'amor.
Dóna-li, per exemple, el número 28 a la nostra habitació que no existeix. Hi guardarem el secret del teu somriure. Posa'm un nom, per exemple més gran, que els ulls indiscrets del metro ignorin.
I veure't oblidar vells prejudicis serà la meva excusa perfecte per vèncer vells maleficis. Així, de tant en tant, a la foscor de les sales de cinema, hi trobarem amagada la nostra adolescència.
6 comentaris:
gran cançó!!!!!! si no l'he escoltada mil cops.... encantat d'haver passa't per aquí... hi tornaré
Eps! És això el que sembla? O m'he tornat a despistar? Què deies sobre escarmentar o no escarmentar? He he he...
A mi també m'agrada molt aquesta cançó!!
Hola Babèlia! Encantada de conéixe't! Gràcies per la teva visita. Sí que és una gran cançó, sí :-)
Hahaha Giorgio... No... Això no és res pel que ens haguem d'emocionar en excés. La vida no està feta per les il·lusions, com a mínim avui.
A mi també, Clara :-)
Aquestes petites emocions ens salven sovint de l'abisme.
Que fantàstica és la platja a l'hivern.
Tu ho has dit tot, elquemai. No cal afegir-hi res més.
Publica un comentari a l'entrada