28 de gen. 2008

Tallando en cubitos de hielo futuro y promesas



Avui tampoc he pogut esquivar-te dins un matí de dissabte: les làmpades de peu m'han portat de forma traïdora a les torrades d'oli, sal i orenga. Cadires de vímet en un restaurant soterrani. Ambientadors de cotxe que fan olor a síndria de plàstic, als passadissos d'un Carrefour qualsevol.

T'he trobat a una pizza hawaiana i a un tub de Baileys amb gel. Dolç i embafador, el Baileys lliga a la perfecció amb les trufes de xocolata i els llençols per estrenar.

Per això he trobat la teva absència en la meva companyia i el meu llit tan solitari.

I de tant trobar-te en tot ja ni t'esquivo. Ja no camino fent ziga-zagues ni miro cap a altres cantonades. Angles de visió: ara et miro als ulls, a la panxa i a les mans.

Les teves mans i la piga al palmell.

Les teves clavícules i la piga a l'esquena.

Els teus llavis i la piga a la cara.

Així, mirant-te de prop i sense adonar-me'n, tornarà a ser dilluns i jo continuaré sense poder esquivar els teus matins de dissabte. Capricis del destí, no entenc què hi fan cartells publicitaris d'altres ciutats tan a prop d'on treballo

i tan lluny de tu.



10 comentaris:

Carmen Griss ha dit...

ostres...

LAIA ha dit...

Petitona, no has pogut o no has volgut esquivar segons quins records?
Si tot depèn dels angles de visió, hauries de mirar de canviar de perspectiva, de temps, a menys que la seva absència no et resulti dolorosa, que pel que llegeixo..... no és pas el cas.Ànims i endavant, sempre endavant. No serveix de res anar mirant endarrere.
Un post molt nostàlgic, però molt bonic nina!!!!!

Ojos tristes ha dit...

Petita,

Post precioso. No sabes como te entiendo...

bitxo ha dit...

T'havia perdut la pista... abans seguia fidelment l'altra pàgina que tenies. M'encantaven les teves fotos. Ara ja puc dir que també m'agrada allò que escrius. Gràcies per la visita. Jo, per descomptat, tornaré :)

petitacriatura ha dit...

Gràcies a totes pels vostres comentaris!

Carmen, hola guapa! El teu "ostres..." pot tenir tantes interpretacions que encara estic donant-li voltes: "Ostras, qué feo", "Ostras, vaya tia más tonta", "Ostras, la pesada esta otra vez"... :-p Espero que estiguis bé. Un petó.

Hola Laieta :-) Moltes gràcies per les teves paraules, m'has fet agafar molt d'aire als pulmons. Vull pensar que només són moments en què els angles de visió convergeixen en els records, també en tinc d'altres en què miro endavant, com dius. Et faré cas i hi treballaré per tal que uns guanyin els altres :-) Un petó, bonica.

Ojos tristes... venga, arriba, no seamos dramáticas! Cómo anda Matilde? (y no me digas que a cuatro patas XD)

Bitxo!! Gràcies per la teva visita! Vaja, és un honor això que dius. Jo també hi tornaré al teu blog, i tant: com ja t'he dit, m'ha encantat!

ojos tristes ha dit...

jajajajajajajajaja !!!!!!!!!!!!!!!

Por lo menos has arrancado una carcajada profunda con lo de Matilde... pués anda a 4 patas, duerme entre mis piernas y está guapa guapa.Intentaré colgar alguna foto, bueno y de Lupe tambíen....

Un beso

Carmen Griss ha dit...

Dons era un ostres de sorpresa... per llegir-te de nou, per totes aquestes lletres que mai hauría imaginat que llegiría al teu blog... i perque l'altre día al facebook vaig tenir un presentiment griss i ha resultat ser cert. Ostres...

namaga ha dit...

cebeta dorada a cebeta petita:
ganyotada!

són records bonics i suposo que dolorosos a estones, però és important que només sigui a estones :*

petitacriatura ha dit...

Ojos, de eso se trata, de intentar arrancar carcajadas :-) Batman se ha emocionado con lo de la foto de Matilde y de Lupe ;-)

Carmen, ara entenc el teu ostres. Ostres dic jo també, doncs.

Cebeta petita a cebeta dorada, ganyotada per tu! La vida és una estona, no? :-*

namaga ha dit...

sí! cebeta petita, la vida és una suma d'estones :*