24 de gen. 2008

Buscando en un mar de ginebra una playa en la que encallar


Hi ha tantes sortides d'autopista que porten a tants hotels Ibis escampats per tantes geografies properes, que voler esquivar-los tots ja s'ha convertit en una tasca massa feixuga.

Ara ja te m'has tornat complicada. Te m'has tornat tan difícil com el matí que em vas dir que marxés del nostre llit.

- Però encara penses en això?

- I tu, hi has pensat mai?


En canvi, què fàcils les converses amb la cambrera russa que espio cada dia rere un cafè amb llet, perquè ella em pregunta ¿Qué tal está la calle? i jo no sé què vol dir exactament, però li dic que bien i li somric.

La vida hauria de ser tan senzilla com les ensalades russes, les truites de patates i el clatell ros de l'Erika.

Tu cambio, chica.

5 comentaris:

Ojos tristes ha dit...

13 anys de relació: 8 maravellosos y 5 de molt sofriment.M'han enganyat i m´han fet molt de mal. Tothom ho tindria clar. Jo no.
Definitivament la vida no és senzilla.... Amb lo bona que està la truita de patates !!!!
Una abraçada i molts "mimos" al Nino.

Rivegauche(ojos tristes).

Giorgio Grappa ha dit...

Doncs, no, la vida no és senzilla. Més que res, perquè ens la donen sense manual d'instruccions (i sense garantia ni res, catxislamar!), i això no pot ser. Ara, que encara seria pitjor que ens la donaren amb un manual tipus Ikea, anàvem apanyats!

Bromes a banda, ja sé que oblidar és molt difícil (una altra cosa sense manual d'instruccions!), però, no serà que no vols oblidar? (Perdona l'atreviment, en realitat, no sé res del tema.)

Una abraçada.

Laia ha dit...

Les relacions son molt complexes, però la dificultat màxima rau en nosaltres mateixos.D'altres però, surten per la tangent quan les coses van maldades i només volen fàcil, fàcil, fàcil.El pas del temps farà que dolgui menys.

PetitaCriatura ha dit...

Ojo tristes, tot depèn de com ens ho mirem. La vida pot tenir una vessant molt complicada i difícil, però alhora tenir una esència d'allò més simple, com les truites de patates :-p Ànims i endavant. El Nino em dóna records per la Matilde -li encanta fer-se el galant- XD

Giorgio :-) Una vida amb les instruccions tipus Ikea sí que seria un malson!! XD
Ara en serio, no sé si vull oblidar o no, el que sí m'agradaria és deixar de relacionar-hi tants sentiments negatius. No m'importaria recordar si fos de bon rotllo, però malauradament no és així. Sigui com sigui, tampoc penso instal·lar-m'hi, ni molt menys, que la vida són quatre dies! Gràcies pel teu missatge, un beset!

Laia, "tot necessita el seu temps" és la frase que potser més m'han dit aquests dies. I és cert! Fins i tot hi ha estudis al respecte que parlen d'uns tres mesos necessaris per passar el pitjor "socavón". Així que estic contenta perquè... ja m'hi acosto! I sí, nosaltres som els únics responsables de nosaltres mateixos. Tot un món de possibilitats a les nostres mans: no és increïble?

Gràcies a tots tres pels vostres missatges, una abraçada!

Anònim ha dit...

Las cicatrices nos hacen más bellos, más únicos, más interesantes. Son el testimonio de lo vivido. El olvido es aburrido.
Que tus heridas se cierren pronto ;-)