L'art de sincronitzar la velocitat del teu vehicle amb el ritme que et marquen les corbes de la carretera i que el trajecte flueixi sense haver de canviar de marxa. Això és Itàlia, l'indret on allò més terrenal i allò més celestial es troben en exquisida conjunció. Aire frizzante d'entre les fulles i les branques de les oliveres que ens assenyala el pas del temps.

Després d'això, els dies sense llum són la roba que s'amuntega arrugada i el malaguanyat fum d'encens que s'escapa per la finestra. De la mateixa forma que després de Murakami qualsevol llibre és dolent. Sort del teu precís moment, complert i circumdant com l'anell que duus a la mà esquerra, per a sobreviure a les fredes estacions que han de venir.

I així, poder mirar al mirall les il·lusions per a fer-les realitat.

Una dona crida, fa escarafalls i puntades de peu dirigides a algú imaginari, al xamfrà de passeig de Gràcia amb València. Va vestida amb roba vella i pollosa, i està sola.

Els conductors dels cotxes i les motos que ens deturem davant el semàfor vermell, al seu costat, la mirem. El mateix fan els turistes que travessen el carrer, astorats. La conductora d'un vehicle fins i tot baixa la finestreta per a poder sentir millor els seus crits d'esquizofrènica. L'observa, l'analitza en la seva desesperació i bogeria, i no sé ben bé què hi espera trobar.

Els motoristes, sempre tan proclius a reprendre la marxa uns segons abans no s'hagi posat en verd el semàfor, aquesta vegada ens hem quedat embadalits. Espectadors romanents a les pintures blanques del pas zebra. Res a dir ni a fer, només a observar, per, al cap i a la fi, minimitzar en anècdota.

Dins la mateixa escena, en un segon terme, el rètol vermell de la botiga Camper, insultant contrasta amb el gris ranci i endurit de la brutícia i ronya que vesteixen la senyora.

Què faries tu si no tinguessis on dormir, ni què menjar, ni sabates que posar-te.

Verd.