El año que viene será primavera
I al final, l'única certesa que m'haurà quedat és que, per agafar autocars que duien a Rússia, durant els llargs matins en què lluitava per amagar les llàgrimes, en les cigarretes que ja no fumo, a les magdalenes de xocolata i en els coloms arraulits que em guaitaven; a les tardes que reconeixia el soroll del teu motor i aixecava la vista per veure't passar; sota els paraigües, als euros de les entrades dels concerts, a les excavacions i a les construccions; durant tots aquests anys, a les rases, als bassals, en totes les bicicletes que baixaven rambla avall, dins les butxaques de la meva jaqueta i a través de les gotes de pluja; durant migdies devastadors, per fugir, en les flors, en les ventades que portaven cartrons i fulles giragonsant; des d'armilles fluorescents i botes de seguretat; a les set de la tarda, als naufragis, en barris rics i en barris pobres; durant freds vespres d'hivern i quan per fi allarga el dia, al final, jo sempre t'he estat esperant.
Després de tot això, la felicitat està feta de coses importants.
5 comentaris:
molt bonic, sí senyor :)
somric per llegirte feliç. :)
Ja me'n recordo dels temps de Rússia, ja! Que ve poder-los recordar sabent que queden enrere. I això es pot fer quan mirem endavant. Com m'agrada saber que ho estàs fent.
I jo, en realitat, sempre t'he estat buscant. Quina sort que he tingut que m'esperaves!
anna, què bé que t'hagi semblat bonic! Venint de tu, és un honor :-) Moltes gràcies!
rAnita, mira que n'ets de bonica! Gràcies, guapa :-)
Xexu, i tant, què bé que queden enrere! Moltes gràcies per les teves paraules i per la teva companyia durant aquest temps!
Sense Caletre, què bé que t'ha quedat això, no? Tan rodó! :-) :-*
Publica un comentari a l'entrada