22 de set. 2010


Seguirem enrederint-nos les parades de metro, com el moment de treure'ns les xancles dels peus, durant aquest mes de setembre que té gust a recomençar i reviure en tot allò que un dia ja va començar i és viu.

Els matins al teu costat i la benzina amb què reomples el dipòsit. Els caps de setmana amb tu i la bateria del telèfon mòbil que endolles. Les tardes de sofà i manta i les flors que regues. Les estacions de l'any i tu, en tots els sospirs que construïm inesgotables.

El llum que encens quan es fa fosc, per allargar la nostra exclusivitat, i que sigui un no parar.

4 comentaris:

Sergi ha dit...

Ai, que bonica que és la vida amb amor, oi? Però fes-li cas a la gata, que la tens estressada!!

Martadoes ha dit...

M'encantes!

res ha dit...

segueix estimant tot aixó que dius
estima-ho sempre!
crec que la felicitat es saber estimar tot alló que t'omple per dins
aquestes coses que dius:
reomples el dipòsit...
endolles la bateria del mòbil...
les flors que regues...
que sigui un no parar!!
salut estimada!

Anònim ha dit...

no odies la bateria del telefon?es com si no ens deixes anar mai..com si tingues un interes especial en mantenir-nos presoners del mon real.