A la rambla hi ha un noi que toca Les quatre estacions de Vivaldi amb una guitarra elèctrica. I jo amoïnada per si resulta que no sóc qui imaginaves, com un matí d'estiu fred.
El cert és que tinc posts escampats en fulls i llibretes, malgrat porti tants dies sense dir res. De quan em vas endarrerir les parades de metro tot esquivant el final de línia, per exemple. De quan vaig descobrir que el nostre problema en comú era l'evidència d'haver de separar-se.
De la impotència en saber que acabaria dient-te les mateixes frases que d'altres ja t'han dit.
Normal que posar-hi el cor faci respecte quan està en carn viva.
6 comentaris:
I és en aquest moment el que no sé si felicitar-te per la manera com estimes, o si preocupar-me perquè les coses no van prou bé. Sembla que les dues coses no es puguin entendre al mateix temps després de llegir un text, oi? Però ja em coneixes...
noia.. molta sort!!!
petons
Petitonaaaaa!
La farola està esperant que vages tu a donar-li llum!
Besets!
... el cor viu és el més dolorós, però si l'amaguem sota costelles i greix i múscul i roba i armadura lluent de mitril llavors ningú no pot veure'l, ni nosaltres mateixos, i pot ser que, un bon dia, ens creguem que no en tenim ...
... el dolor és tan intens, sovint, que només ensenyant el cor, com fas tu, podem compartir-lo i alleugerir-lo...
...ànims!
els matis d'estiu freds potser no te'ls imagines, pero són ben rebuts... no tot el que imaginem és el millor que ens pot arribar a passar, per sort, hi ha un factor sorpresa extraordinari :)
ja et trobava a faltar
cielo, que lo que ha de pasar sea para que la felicidad más grande se instale en ese corazón que ahora sientes en carne viva...de momento, ánimo y un fuerte abrazo.
Publica un comentari a l'entrada