Que no oblidi mai tot el què el meu avi m'explica.
Metro d'Hostafrancs, refugi de tres dies. Amagatalls a les golfes de Sant Pere. Camps de concentració a l'Àfrica. El meu avi se'n va anar a Cuba. Patates com tresors. Nens, dones i homes obrint passadissos subterranis amb les mans. Carrers que eren rieres i fangars.
Reminiscències a les sirenes de les ambulàncies d'avui.
Que no oblidi mai la llibertat que li dec.
5 comentaris:
És maco ser agraït. I de vegades va bé mira un passat una mica llunya per adonar-nos del que tenim ara, de la sort que tenim. És per això que de vegades em fa ràbia fer el ploricó, perquè hom pot sentir-se malament, però si ens podem preocupar per algunes ximpleries de poca importància és perquè no tenim grans mals dels que ocupar-nos. No oblidis el teu avi, doncs.
Uf! la vida dels avis és per escriure'n una novela de cada un i una! Mira que n'han arribat a passar, eh? i sí, els hi devem tota la llibertat que tenim.
Preciós, guapa.
(I com molen les macros amb aquest tros de joguina, eh??)
Como molan las historias de los abuelos (y mas si estaban en el lado "bueno")... A mi me da rabia q me olvido de las que me cuenta la mia, que tiene ya 94...
Bss guapa
la llibertat que els hi debem, perquè les seves històries ens han alimentat la vida i quan han extès les seves vivències, les hem fet nostres, tot i sense ser-ne prou conscients. Serem fonts de transmissió d'aquells durs moments que van comportar la bona vida que vivim avui tot i que no donem prou les gràcies pel que tenim.
Uffff!!! yo recuerdo llegar a casa y sentarme en el sofá y calentarme con el brasero de la mesa camilla mientras mi abuela se pasaba las horas contándome su sufrimiento durante la guerra, mientras, mi abuelo hacía ver como que no iba con él la historia pero de vez en cuando sacaba su pañuelo para secarse los ojos. Fueron tantas tardes durante tantos años y siempre presté la misma atención a una historia repetida.
Yo creo que les debemos todo.
Precioso post.
Publica un comentari a l'entrada