Wa yeah!

Ja puc dir que he cridat "tot això a jo me sua soberanament sa polla" des d'una llotja del Gran Teatre del Liceu.

Què rebel i catàrtic tot plegat.

Calidesa

Des de la calidesa de l'Empordà m'ha arribat aquest regalet. Moltes gràcies, Laia!

I des de les criaturades d'en Batman i meves, fem arribar aquest premi a...

Namagueta
Octubrina
Carmen Griss
GiorTux
Clara

Perquè d'entre tota la gran quantitat de coses que m'aporteu, s'hi troba la calidesa.

Segons les bases del "concurs", cada premiat ha de passar el premi a cinc blogs més, tot esmenant-ne la procedència i els premiats posteriors.

Permeteu-me que us digui que en el meu cas no vull comprometre cap premiat a fer res que no vulgui fer, així que, no cal que seguiu la cadena si no ho voleu, que les normes hi són per saltar-les ben amunt.

Per cert, ha estat molt difícil triar-ne només cinc, gairebé tan difícil com fer una llista de desitjos.

Mira (II)

Avui la Bruna i jo hem anat de passeig.






I ha sortit el sol.

Desig

Redactar una llista de desitjos a curt i a llarg termini és un dels exercicis més difícils que mai he fet. Per sort, és una llista modificable al llarg del temps i que no compromet a res.

M'han dit que contínuament estem triant el nostre destí.

Llevaneu

Les màquines llevaneu arrosseguen el glaç de les carreteres i deixen practicables les pistes.

És llavors quan el dia a dia pot adquirir molts sentits, fins i tot el poètic, i ens fem professionals de la recerca.

A la meva feina busquem un tresor.

Esdevindrà

Podria passar-me tota la tarda descrivint el seu somriure i instal·lant-me en sensacions, només per tal d'esquivar la melangia, que s'enganxa i s'acomoda. I podria tenir el coratge de dir-li a la tristesa que a mi aquesta tarda no em busqui, que ella i jo ja hem acabat. Però si mai se m'han donat bé els punts i a part, imagina't els finals.

Per això sé que, en canvi, em passaré la tarda mirant la data de caducitat de la salsa pesto i resseguint petjades. Em passaré la tarda rastrejant com un gos lleial, ressuscitant de la meva memòria olfactiva el perfum de les seves temples, on s'hi troben concentrades totes les essències.

Esdevindrà insípida la pasta, i solitaris els sospirs.

Em passaré la tarda en pijama i a quilòmetres de distància de qualsevol punt

.

Hoy la ternura se sirve gratis

He tornat a topar-me amb un colom que em mirava, però aquest cop no era un colom malalt, ni tenia potes amputades, ni anava brut, ni s'arraulia a un portal... Un colom albirant des de les altures, amb superioritat i seguretat en sí mateix. (*)

Potser quelcom està canviant.

*Nota aclaratòria posterior: On dic colom, vull dir colom. No es tracta de cap metàfora, no hi ha ningú al meu voltant a qui li digui "colom" XD

Mira

Aquí, no ha deixat de ploure.







Tic, tic, tic.

Xiuxiueig

No hi ha res com els mals d'amor per escriure a l'amor. Potser és per això que ara sento les paraules brollar maldestres.

M'ha semblat escoltar la pluja caient sobre la llar de foc i per poc surto a buscar el calaix dels gats a la terrassa. Com tantes nits, plou. Tic, tic, tic.

Baixa les escales. Calça't. Aigua gelada a les espatlles. Tic, tic, tic.

Però que encara em quedin aquests tics no vol dir que encara em contraresti. Ja no sóc la buidor anul·lada ni la figura retallada a contrallum. Només a vegades. Només una mica. Tic.

Avui les teves fotografies s'emmagatzemen lluny de nosaltres. Apilo i arracono, com la capsa dels records. Records. I allibero els meus espais per a què em sorprenguin els amors a les veus sexis de les cantants, o a les històries de paisatges mediterranis i a la tendresa d'algunes paraules.

Fins i tot em munto les meves pel·lícules i m'enamoro del dolent, del perill i del misteri. De la mel als llavis. Dels ulls tapats. De personatges de temporades passades, presents i futures.

Capítols.

Oblit

El meu avi s'està fent petit.

Reviu el dia en què li va desaparèixer de l'estoig la seva nova i flamant estilogràfica. Va dur-la a l'escola per lluir-la davant els companys i des de llavors mai no va saber on va anar a parar.

La bomba que va caure a l'aula de música, primer va destrossar el piano i després va tornar a sortir per la finestra. Aquells tres dies, el refugi era el metro d'Hostafrancs i els bombardeigs es succeïen tan ràpidament que no se'n distingien els inicis dels finals. Les runes del cinema Coliseum intactes en la mirada d'un nen.

El meu avi ara llegeix de forma compulsiva els envasos i les etiquetes del productes alimentaris. Aquestes galetes venen de França. Aquestes taronges no són de València. El codi de barres comença pel 34. Espàrrecs de la Xina!

Busca noms i cognoms a les llistes i roman palplantat al balcó durant una bona estona: la veïna del pis del davant neteja els vidres en sostenidors i tanga.

El meu avi i jo tenim punts en comú.

-----------------------------------------------------------------

Afegit.

El meu avi ha escrit una carta per publicar-la al fòrum d'aquesta pàgina:

Amb un profund ressentiment moral, llegeixo cada dia que alguns dels nostres polítics organitzen guerres, rendeixen homenatges a víctimes , fan aliances de civilitzacions. I altres, ressentits i ben protegits, tan sols opten per la violència contra la violència; això sí, a la reraguarda.

Als meus vuitanta anys, veig amb indignació que el pensament humà no ha canviat. El terror, el suplici, la fam, la mort aguaitant i una esperança perduda és tot el que sovint he recordat d’aquella guerra fratricida.

Als meus deu anys, aquells tres dies infernals que vaig suportar amb la meva família van anar així: el primer dia, llargues hores d’ansietat a l’andana abarrotada del metro d’Hostafrancs; el segon dia, al refugi veïnal (sense acabar) del carrer 26 de Gener; i el tercer dia, refugiats a la planta baixa de la casa d’uns veïns (la casa tenia sis pisos) en letal estat de resignació.

Crec que els animals són més civilitzats que les persones.

La memòria d’aquests esdeveniments han de ser confessats i mai oblidats. D’aquí uns anys n’hi haurà pocs per a opinar sobre aquesta aberració històrica.

F.G.M

Estaria bé viure dins un musical. Tot sembla més banal quan ho associes a un ritme i a una tornada, i les veus profundes de les cançons que fan mal passen a ser regalets mp3 embolicats en un paper d'endevinalles. A la dutxa tot és més fàcil.

N'hi ha que no recorden les cançons, però tenen la virtut de posar les paraules justes a les imatges que retenen. Al capdavall, tenen la virtut de valorar formes i colors. I això és una sort, perquè també n'hi ha que passen de llarg sense fixar-s'hi gaire en el que els envolta.

Ha estat un cap de setmana intens pels cinc sentits, amb gust a chupachups de cocacola i olor a taronja caramel·litzada; de colors vermellosos i sons de processons que fan trontollar carrers estrets. Suavitat de carícies disfressades de petits actes quotidians, com col·locar un imant en una nevera buida o fer una trucada de telèfon.

Ara només cal que no em falli el sentit comú, i tot podria tenir sentit.

Hay un cielo ahí afuera con sus planetas visibles colgando

Agafo l'autocar amb el vertigen que em provoca tanta llibertat. Tanta llibertat a vegades em provoca vertigen, altres vegades no dormo o repeteixo àpats migdia i nit.

Una dona al meu costat resa i es senya just abans que el vehicle engegui els seus motors. No em tranquil·litza, però espero que en cas d'urgència i per proximitat m'arribin bocins de protecció divina.

Fe.

Arribo al que ara és casa. Casa. I el meu pare m'espera per ensenyar-me els estels d'aquesta nit. S'apaguen els llums públics per a nosaltres, per allò de la contaminació lumínica, i marxa la boirina, també fruit del moment. La plaça de casa tota per a nosaltres.

Veig la lluna tan a prop, i mart tan vermell al seu costat, i saturn i els seus anells tan petit.

Gràcies

A vegades les coses no són el que semblen. Si aprofundim, podem trobar un munt de rerefons en cada escenari i en cada guió. Hi ha crits silenciosos, ganes insaciables i, fins i tot, tristeses infinites.

No sé en quin moment vaig oblidar-me de donar les gràcies. El que sí recordo és que fa anys, mentre anava en metro, una dona em va trepitjar i jo li vaig deixar anar un "gràcies" tan inconscient com espontani. Després d'allò, uns anys més tard, no sé si vaig deixar de donar les gràcies o si qui tenia al costat no va saber escoltar les diferents formes que hi ha de donar-les.

El millor dels dissabtes al matí és poder beure el cafè amb llet en tassa i no en got, perquè no cal que es refredi amb rapidesa. Els dissabtes al matí, el cafè amb llet es refreda al seu propi ritme; un ritme que jo no altero.

I el millor d'aquest proper diumenge podria ser mirar per la televisió el Gran Premi d'Austràlia, però sé que això em portarà a preguntar-me per què vas deixar de voler veure les carreres de Formula 1 amb mi. Hi ha infinitat de preguntes sense reposta que et pertanyen, com aquell bolero aflamencat que he tornat a escoltar i que encara t'escau.

Un dia d'aquests li proposaré a la meva terapeuta intercanviar-nos els papers del joc. Seré jo qui li pregunti "què sents?", tot capgirant les visions i perspectives del món en qüestió de segons. Vetllaré per la seva felicitat, encara que només sigui durant una hora de rellotge, i li desitjaré il·lusions.

Ella em donarà les gràcies just abans de sortir per la porta.

Sísifo abandona hoy su piedra en la cima

No sabia si fer-ho o no. He dubtat molt, però en fi, estic en un moment tan summament estrany i especial de la meva vida, que ho dic.

Diumenge vinent és el meu aniversari. En realitat no tinc res a celebrar, però sí molt a desitjar. I amb això de la mala sort i els mals presagis, tot recordant la celebració de l'any passat, he pensat que potser fer una celebració porta mala sort. Però per una altra banda penso que la qüestió és no repetir un any com el que deixo enrere i, tot i que això no estigui només a les meves mans, què hi ha millor que encetar una nova etapa envoltada de la gent que estimo?

Bé, sigui com sigui, el cas és que aquest proper dissabte a la nit anirem un grupet de persones a prendre una copa per Barcelona.

Si hi ha cap blogaire d'aquests tan macos -tu, sí, tu que et deixes caure de tant en tant per aquí i fas criaturades- que vulgui venir, que ho digui: petitacriatura@gmail.com.

Hi esteu convidats tots i totes, perquè, encara que sembli mentida, ara per ara sou importants per a mi.

I capgirant una mica -només una mica- el tema... Cada any que passa dic el mateix, però és que m'agrada molt fer anys el mateix dia que els fa ell: és la nostra efemèride.

Felicitats, Ismael. Des que et vas enamorar que tens la veu cada dia més bonica.

Sísifo abandona hoy su piedra en la cima,
y el gato se duerme esta noche en tus brazos.
Quizás tengan razón, y amar es doler,
pero ¿quién diablos quiere regresar?
Si lo que cuenta es aprendrer
que no está perdido aquello que no fue.

Ismael Serrano a "Canción para un viejo amigo"

La la la

Ara fa tres mesos, aquells dies en què anava a la feina i no hi era del tot, veia senyals del destí arreu. Volia trobar-li el significat a qualsevol petit esdeveniment amb un mínim de rellevància. Buscava les raons que havia perdut.

I les trobava, sobretot, en els coloms malalts que queden arraulits als racons dels portals. Només veia coloms malalts, amb plomes brutes i potes amputades, que em miraven. Desconec si els coloms malalts de la gran ciutat tenen algun fosc significat, però jo ho vivia com a tal.

De coses que diuen que porten mala sort n'hi ha un munt. Se m'acut, per exemple, el fet de tenir una peixera a casa. Tenint en compte que jo, ara fa més de tres mesos, tenia una peixera de 500 litres de capacitat i de 2m quadrats de superfície, hi estic plenament d'acord amb aquest oracle.

És curiós que ara m'esgarrifin coses tan banals com un kebab o la Zamba del emigrante.

I és que a vegades interpreto tan bé el meu paper de víctima, que em venen ganes de desafiar els astres i obrir paraigües a tort i a dret en llocs d'interior, vessar muntanyes de sal i trencar molts miralls en minúsculs trossets, passar per sota totes les escales de la ciutat i emportar-me a casa tots els gats negres que em trobi pel carrer.

A veure què passa.


boomp3.com

Els gats tricolors sempre són femelles

Podria dir-te quantes de les gigues del meu disc dur són teves. Les ocupes rere totes i cada una de les fotografies que emmagatzemo al meu ordinador. Dono importància a detalls insignificants, poso dates i ordeno alfabèticament.

Segurament tot seria més fàcil si no et trobés més en cap de les meves carpetes ni en cap salvapantalles. Ni tu, ni jo, ni sorra. Que les recerques del meu google obviessin els teus tags i que el meu portàtil ignorés la possibilitat de fer-te un ping o un who is. Oblidar que això et fes tanta gràcia quan t'ho deia. Que la teva IP no em provoqui ni fred ni calor.

Potser demano massa. Tot i així, l'altre dia em van preguntar la teva edat i vaig dubtar. Sorpresa. Alguns dels teus nombres s'esfumen a poc a poc i sense adonar-me'n. Això vol dir que en el fons no em calen tantes operacions matemàtiques.

N'hi haurà prou amb seguir omplint de llum i de combinacions de colors primaris la meva paleta, com els cromatismes d'aquest passat diumenge, per exemple. I és que avui he après que en un mateix monitor hi caben 16.7 milions de colors RGB.