Des de fa uns dies no tinc parets. M'he quedat sense parets, flipa-ho. Fins i tot he escrit una carta a n'Octubrina per a explicar-li-ho, ja que m'ha semblat un fet tan rellevant com el seu episodi amb l'abella really scary. No tenir parets és com no tenir murs de contenció ni mesures correctives, les coses se t'escapen.

Mentre dura la meva manca de parets, m'han acollit a la sala de reunions d'una oficina. M'hi puc estar sempre i quan no hi hagi cap reunió, és clar. Si hi ha reunió he de marxar i em dedico a deambular. Deambular és un verb que m'agrada, va acompanyat d'un moviment oscil·lant i despistat. També m'agrada el verb compungir, per la sonoritat crua però alhora afectada i sobre actuada.

Des de la sala de reunions d'acollida veig l'esquena d'en Gorka. Gorka música. Gorka riure. Gorka que pronuncia Provença en basc: "Proventza". Gorka que es marca objectius difícils. Gorka que té un petó al clatell. Gora Gorka. I penso que al final totes les grans coses es redueixen a ben poc. Per exemple, les grans construccions es poden acabar simplificant en pintures a terra fetes amb un esprai fluorescent. Fixeu-vos-hi quan aneu per la ciutat grisa, ja veureu. D'aquí fins allà, carrer. A partir d'aquí, parc infantil. D'aquesta marca fins l'altra, cables de Telefónica. I de la marca cap enrera, excavació de 20 metres de fondària. Tan gran i tan simplificat. És com mirar de resumir algú en la forma que té de canviar les marxes del cotxe, o com que els asteriscs fan lletres en negreta.

Al final, i encara hem de donar gràcies, cada sentiment té un únic propietari.

Mira que n'ets de pesada amb Rússia

La boira ja s'ha instal·lat a Rússia. Aquest cop, però, no m'ha agafat desprevinguda. Recordo un dels meus primers matins aquí, l'hivern passat, quan vaig treure el nas per la finestra i em vaig espantar sobre manera convençuda que alguna cosa es cremava al meu carrer. Ara això ja no em passa, i fins i tot m'he comprat un trípode només per fotografiar-la a ella.

A Rússia, malgrat la boira, els hiverns tenen al·licients. Un d'ells és que la capital -diga-li Moscou- s'omple d'estudiants amb carpetes i maletes tro-tro-tro-trolleys amunt i avall. Un altre al·licient és que els dijous ja es percep l'inici del cap de setmana perquè la millor pizzeria de la ciutat s'omple de gom a gom.

La boira és un tema recurrent quan es parla de Rússia, però els seus habitants tenen frase-jòquer per quan sorgeix la ocasió. "Passat el congost, la boira desapareix", i sembla que això ja ens eximeix a tots de qualsevol possibilitat de tristesa o melangia emboirada. Resulta que al final tot es reduïa al congost, maleït sia! Que se t'acaba el tabac? Passat el congost hi ha màquines de tabac de guàrdia. Que se t'escapa el tren? Passat el congost n'hi ha un altre esperant-te. Que s'esgota la bateria? Passat el congost, cançons aleatòries. I tot així, comodí.

La meva mare vol dedicar-li una missa a la iaia, perquè d'aquí res ja farà un any que va marxar. Ja fa un any d'allò, sembla mentida. La meva àvia es cagava en tot quan sentia parlar de l'Església i de capellans, però un dia es va emocionar al veure el dit incorrupte de San Juan de la Cruz. I qui no s'emociona amb una cosa de tal naturalesa, pensareu. Realment, no és res que et pugui deixar indiferent. En fi, la qüestió és que li farem una missa, perquè en el fons el què a ella li agradava era sentir-nos a prop, i la forma en com això es donés tampoc era gaire important. Hem anat a demanar hora a l'església del barri com qui demana hora al podòleg. Això a la meva àvia li faria gràcia.

A vegades penso que el bumerang encara no ha acabat el seu recorregut. A vegades li percebo una trajectòria pendent.