Tinc un televisor que deu tenir més de vint anys. Tu i jo no ens coneixíem quan ell ja emetia l'"Un, dos, tres... responda otra vez". Ara es desenfoca quan porta uns minuts funcionant. He arribat a la conclusió que tot es difumina i desesma quan porta un cert temps funcionant.

Per això busco llocs i presències on posar-me a recer de la que em cau a sobre, ja sigui en forma de pluja o de raigs del sol. Somnio amb redempcions, documents amistosos i color blanc. Un blanc nounat. I així, m'omplo les mans de cintes mètriques per mesurar paraules. En frases curtes les paraules no cauen ni arrisquen. En frases curtes les pancartes anuncien cançons.

Deixo d'escriure durant uns dies. Vull saber què passa si ho faig.

Pole position

El primer dia que condueixi, els plans deixaran de ser paper mullat. Aniré fins a l'entrada d'un camí rural que veig cada matí des de l'autocar, i el fotografiaré. I deixaré d'estar enfadada amb el món i de fer-ho pagar als seus habitants. Així de fàcil.

Perquè el primer dia que condueixi, m'hauré fet fotògrafa de natures vives i podrem recollir totes les paraules caigudes que han quedat escampades pel terra. Ni una página en blanco más. Amb les mans al volant, jo podria ser el primer que miressis tu cada matí al llevar-te, o tu podries ser el darrer que jo veiés cada nit abans d'adormir-me. Així de fàcil.

M'he apuntat a l'autoescola, però em penso que ho he fet per a aprendre a conduir quelcom més que un cotxe.