En aquella època se m'escapava mitja vida entre els vagons de tren, les andanes del metro i les parades de l'autobús. L'altra mitja vida en realitat ja la tenia perduda, però això no ho vaig saber fins passat un temps.

Avui m'adono que he mantingut memoritzades durant anys les imatges que passen per la finestra d'un vagó de tren.

I que els paisatges han canviat molt.

Quin vertigen si algun dia no et (re)conec en tot el què de tu (re)tinc.

Porque tengo la certeza
de que nunca el escenario nos trató mejor

Deixaré de buscar les teves pistes caducades en mapes que ja són terra de ningú.

Falses previsions de pluja.

Perquè el cert és. Que el temps passa molt lentament. Quan tu. No hi ets.