Plou a bots i barrals durant dies, durant nits, en moments puntuals, en dilluns i en diumenges. Sense lògica ni consens. Plou intrínsecament, suposo.

La mort d'en Batman em dol tant que no en parlo. Em doldrà per sempre i hi pensaré sovint; intrínsecament, també. I el dia a dia serà ple de petites tragèdies il·limitadament devastadores, sempre de forma subjectiva i relativa, és clar. Quina putada.

Els concerts de l'Ismael Serrano acostumen a marcar etapes de la meva vida. Asseguda a la segona fila de l'Auditori, vaig recordar aquell concert del 2007 en què va ploure a bots i barrals a l'amfiteatre. També vaig pensar en aquelles entrades del mateix any que ningú va arribar a utilitzar mai. Imagino dos seients buits musicalment acompanyats. La presència representada en la seva absència i el so emfatitzant el silenci.

Aquesta vegada, asseguda a la segona fila de l'Auditori al teu costat, tres hores i mitja d'extraordinàries sensacions evidencien tot allò que ara sento i tot allò que per fi he après i entès. La serenitat i la intensitat que són el present. Emocions sovint massa genuïnes com per a saber-les pronunciar, però a les que ell va saber posar música.

...y de esa palabra que huele a pan y a tarde

Des de la terrassa et veig passejant el gos carrer avall. És un vespre de diumenge. Jo acabo de regar les plantes, vosaltres esquiveu el pal del senyal de prohibit aparcar, i és en aquest instant quan tinc la certesa que sou les dues ànimes més pures de la ciutat. En seran testimoni les terrasses veïnes, mons paral·lels al ritme de la vida i clandestins als ulls dels vianants. I de la mateixa forma que compartirem les barbacoes del diumenge amb la gent que habita l'àtic del número 41 i la melangia amb l'àvia que balla boleros arrossegant els peus al terrat de número 43, de la mateixa forma, en seran còmplices de la meva veritat les flors d'aquesta primavera i els brots que ens reneixen. Com ho seran la dutxa calenta, la tovallola neta i l'espelma de vainilla que encenc quan encara passeges. En seran espectadors els llençols estesos i la copa de vi blanc que et serveixo i t'espera, el forn engegat i el sol que travessa la casa de punta a punta durant els matins al teu costat. Com el verd dels arbres del parc que ens mira des del sofà, la camisa oberta i el tacte de la teva pell a les meves mans. Com aquestes parets, alienes a la voràgine. Com el teu sospir, tot el què hi trobo, i jo, que en realitat us he estat esperant tota una vida.