I després, la taula separada de la paret és engruna de l'àpat compartit amb tu. Les restes del dinar, el sopar, l'esmorzar, el vermut, la melodia, el titular i el binomi en aquesta casa extremadament individual.

Passa el mateix amb els partits de futbol magistrals. Ganxitos, crispetes i festucs volant pels aires en eufòria de victòria, el desordre d'ampolla vessant-se i besant-se en cant de gol inesperat que més tard i profèticament esdevé història.

Podria dedicar-te un reguitzell de cançons que il·lustren l'irremeiable final de tot inici, de la mateixa forma que les cuirasses de la meva incapacitat per a afrontar-ho se'm representen infinites.

En realitat ahir a primera hora del matí vaig escriure't un missatge que començava amb un "Bon dia, princesa. La rambla està preciosa", però enlloc d'enviar-te'l, el vaig acabar esborrant. En realitat vaig tenir present la teva rosa tot el dia, i en realitat tenia pensada la dedicatòria que et dec.

Si fossis un personatge d'en Tim Burton series "La Noia Desllorigadora", i la teva història seria alguna cosa semblant a "Ve-t'ho aquí que la Noia Desllorigadora tenia agulles per desfer cabdells i desfilar els fils. Ve-t'ho aquí que la Noia Desllorigadora no cosia cabells ni es punxava els dits". Alguna cosa semblant a.

Perquè la nostra música la il·lustres tu.