Dies de naufragis, d'apatia i manca d'esma. Finalment m'he abandonat a l'abordatge dels pirates. Tinc la sensació d'haver estat en guàrdia fins a esgotar-me, d'haver-me esforçat molt fins a no poder més. Esgotada i abatuda, si adoptem un to catastrofista.

I no sóc l'única que se sent així. Conec a altres persones que els hi ha passat el mateix aquests darrers dies. Ho atribuirem a la voluntat dels astres, la lluna, el temps, la manca de vitamines. Vés a saber.

Aquesta setmana m'he posat les ulleres de sol sota la pluja i he tret la targeta de metro per a obrir la porta de casa. No faig broma ni metàfores.

També he vist passar un camió amb un rètol que deia que el vehicle transportava menjar per a "animals de companyia", i m'ha dolgut profundament pensar en els meus gats com a animals amb una utilitat tan egoistament definida i restringida. Bàsicament m'ha dolgut pensar en els meus gats com a animals amb una utilitat.

A vegades el món em fa por, que deia la cançó.

D'un temps ençà que em capfico en esmicolar els horòscops i desendreçar les vocals del teu nom per tal de deixar de topar-me amb els senyals que em parlen de tu.

D'un temps ençà també estic una mica obsessionada amb la teoria de les persones regal. Però és que reprendre els dilluns d'arròs a la cubana com si no haguessin passat tots aquests mesos només pot donar-se quan tens una persona-especial al davant. De la mateixa forma que pixar-te de riure amb un missatge al telèfon mòbil només pot passar quan te l'envia una persona-caramel, i trencar-te per dins amb una llàgrima és normal quan la vessa la teva persona-meitat a la feina.

M'és igual que quedi malament dir-ho: jo faig llistes de persones preferides. I, de tot això, el que més em corprèn és adonar-me del què he hagut de recórrer per arribar fins aquí.