L'Anna repassa apunts mentre viatja en autocar. Desplega els seus papers i acaba ocupant tots els seients del vehicle. Els fulls que surten volant fins a les primeres files evidencien que l'Anna enumera les pàgines a l'angle dret superior. Full 1. Full 2. Full 3. A l'Anna d'ulls mediterranis li queden bé les cançons aleatòries i no mira enrera mentre se'n va.

I jo tenia una frase que anava i venia mentre dormies. Es va acabar gastant de tant anar i venir o vés a saber.

Alguna cosa semblant li deu passar al conductor de les vuit. En aquell moment del trajecte en què quasi tots els passatgers entrem en estat letàrgic, quina responsabilitat portar tants somnis viatjant i que el frec amb l'asfalt no tenyeixi, ni rebaixi, ni llimi, ni rasqui.

Mentre dormies, una frase, que de tant anar i venir, es gastava i no et vaig dir.

Volverán las oscuras golondrinas en tu balcón sus nidos a colgar, que deia el poeta.

Normalment a la gent li fa ràbia no recordar-se de les coses. El meu problema, en canvi, és que recordo massa bé els detalls banals. Seria capaç de descriure minuciosament què vaig sopar un vuit d'octubre d'ara fa set anys, just abans d'un primer petó del que també podria relatar-ne les particularitats. I això pot arribar a ser angoixant perquè és com no acabar-se mai la magdalena de Proust. Una magdalena interminable i gegant.

També pot passar que creus reconèixer pel món persones de les que ja tens records i viatges a París. Ho creus fermament en un moment donat, però els endemàs sempre esvaeixen els ahirs per molta retentiva que tinguis. En aquest cas no estem parlant de magdalenes. Crec que en aquest cas es tracta més aviat de la sorra dels rellotges i el desert.

Per això a vegades prefereixo fer-te una fotografia just abans de sortir per la porta, mentre t'ho repenses i conclous que no vols girar el canell per a obrir-la. En un segon et converteixes en un etern encant que mai podrà fer mal, perquè restes immòbil, preparada per sortir, però no ho fas. I jo et puc emmarcar.