No voldria caure en romanticismes barats: ni els passats són perfectes ni les persones autèntiques mereixen banalitats.
Porto un recordatori de defunció dins la bossa. Estic ajornant el moment de guardar-lo definitivament. Amagar-lo al fons d'un calaix o entre les pàgines d'un llibre seria acceptar també l'adéu definitiu que encara no he entès, si és que existeix la lògica en un adéu per sempre.
Aquests dies he recordat converses, trajectes en un 2 cavalls, una melodia de mòbil, un viatge, trucades i missatges no contestats. Gats a les teulades, cançons de jazz, fotografies en blanc i negre, cinema francès.
Sembla mentida, fins ara no n'era conscient de tot el que recordava i, tanmateix, ara no sé què fer amb tots els records que encara em restaven per crear.
Per això -i no sé si me'n surto- vull escriure sense caure en tòpics fàcils, seria menystenir tota l'empatia, el saber escoltar i el creure sense condicions. Ni el futur ens pertany ni el temps passa tan ràpid com per no aturar-nos a estimar.
Ara me n'adono que en aquest esforç per no oblidar -qui ens ho havia de dir- conjugar el passé composé haurà estat la més difícil de les lliçons.
Gràcies.
