Y no existir si no me miras tú
Costa acceptar que algunes cançons són tan teves com ho són d'algú altre. O que els llibres que parlen de nosaltres també ho fan d'altres "nosaltres". Ja coneixes la meva tendència a les individualitats i a les gelosies.
Un dia va entrar a la botiga un noi sense sostre demanant diners. Tenia les faccions molt marcades i una mirada penetrant, d'aquelles que et miren al fons dels ulls. Vaig donar-li quatre monedes, res important. Tot just després d'haver marxat, va venir el xarcuter del costat i em va alertar que no ho tornés a fer, que aquell noi es gastava els diners en cartons de Don Simón i se'ls bevia en un banc de la plaça.
L'endemà, quan anava a obrir la persiana de la botiga, vaig trobar-me a terra, just davant de la porta, una estampeta religiosa de "Nuestra Señora de Itatí". Jo no sóc creient ni estic batejada ni res, però allò ho vaig interpretar com un senyal. Vaig buscar al Google qui se suposava que era aquesta senyora i vaig guardar-ne la imatge al calaix de les monedes. Crec que a la seva manera m'ha portat bona sort. Al cap i a la fi els senyals no són més que això: fantasies fetes a la nostra mida.
Fantasies fetes a la nostra vida que ens poden deixar tan bocabadats com ho fan els bons trucs de màgia, com qui pot penjar estels al cel amb les mans, il·luminar les gotes de pluja o fer-te sentir única. Com qui et posa la pell de gallina. Com un gat negre que se't creua. Com qui et salvaguarda l'escalfor en un bar.
El 14 de febrer està en el lloc equivocat. L'hivern és un error i aquest hivern és tan fred que començo a preferir deixar la moto aparcada i agafar l'autobús.
Aquell noi no ha tornat a venir, però si ho fes, jo tornaria a donar-li algunes monedes.
