El fred d'aquesta ciutat s'ha mantingut intacte durant tots els hiverns que me n'hi han separat. És un fred fiblant de color gris rajola àrida i fa olor a llenya en combustió que bloqueja els sentits. Els incapacita. Els inhabilita.

El fred en aquesta ciutat ha restat letàrgic, com les meves ganes de fugir-ne, i el baf que ara, aquí, el fa palès. Relacions d'amor-odi amb les ciutats en les que convivim perquè així la paradoxa ho ha volgut.

Fred que en realitat només evidencia quina és la nostra llar, on és la nostra vida, i les ganes de tornar a casa cada vespre, allà on tu siguis.

Esgarrapem graus a les estacions de l'any i allarguem hores a la migdiada de diumenge. Fem durar els sabors de la toscana tot perpetuant la nostra Itàlia: col·leccionant paraules, verbs, nits, imatges i olors.

Ahir, de la cuina estant, em van sorprendre les ganes sobtades i urgents de fer-me adulta al teu costat. Vaig córrer a buscar-te, apartant el Nano creuat al passadís -sempre al mig- per dir-t'ho. Va ser aquell petó i el meu res com a resposta al teu què passa?

Avui ens despertem, un cop més, amb l'evidència de la fragilitat humana i les paraules de l'Steve Jobs: "Everything else is secondary."

Fent cas de savis consells d'una gran persona: no deixaré que res embruti la nostra blanca existència.

Farem incancellabile la nostra Itàlia, ja veuràs.