Plou a bots i barrals durant dies, durant nits, en moments puntuals, en dilluns i en diumenges. Sense lògica ni consens. Plou intrínsecament, suposo.
La mort d'en Batman em dol tant que no en parlo. Em doldrà per sempre i hi pensaré sovint; intrínsecament, també. I el dia a dia serà ple de petites tragèdies il·limitadament devastadores, sempre de forma subjectiva i relativa, és clar. Quina putada.
Els concerts de l'Ismael Serrano acostumen a marcar etapes de la meva vida. Asseguda a la segona fila de l'Auditori, vaig recordar aquell concert del 2007 en què va ploure a bots i barrals a l'amfiteatre. També vaig pensar en aquelles entrades del mateix any que ningú va arribar a utilitzar mai. Imagino dos seients buits musicalment acompanyats. La presència representada en la seva absència i el so emfatitzant el silenci.
Aquesta vegada, asseguda a la segona fila de l'Auditori al teu costat, tres hores i mitja d'extraordinàries sensacions evidencien tot allò que ara sento i tot allò que per fi he après i entès. La serenitat i la intensitat que són el present. Emocions sovint massa genuïnes com per a saber-les pronunciar, però a les que ell va saber posar música.
