Rellotge, fill de puta,
es temps que t'has menjat

Aquest és el darrer cigarro que em fumo abans d'anar a dormir: quants penúltims cigarros hauran tingut el mateix fals preludi.

El present és un Cub de Rubik ple d'ahirs, avuis i demàs. Que no us enganyin, les combinacions són infinites.

Els autocars que es creuen de cara a l'autopista es fan l'ullet amb fars de xenó. Breu instant de complicitat que em recorda que jo mai he sabut picar l'ullet, però que, en canvi, sí que sé tancar un ull durant molta estona.

El dia d'avui podria ser perfectament l'antagònic al dia que se'ns va cremar el sopar, perquè avui ja no passen aquestes coses i perquè ara la cuina és el lloc de la casa que menys m'agrada.

I aquesta és una altra de les idees en les què em podria perdre. Que en les idees també ens hi podem perdre, ja ho saps. Passa com amb els silencis que dius o com amb les carreteres que ressegueixo amb els dits fins que finalment acabo equivocant els camins, també ho saps.

En realitat jo sempre acabo errant els camins, però això tampoc no t'ha de sorprendre: si sóc capaç de perdre'm al menjador de casa, imagina't què podria fer amb tanta immensitat.

El meu pare va perdre's al Parc Natural de Sant Llorenç. L'excursió que havia de durar tres horetes -una matinal, segons ell- va acabar resultant una sortida de vuit hores sense parar de caminar. A la Moleskine que li vaig regalar per a què hi anotés les seves impressions excursionistes aquell dia hi va escriure: "El Parc Natural de Sant Llorenç és gran". L'endemà era d'urgències amb un còlic nefrític.

Hi ha coses que fan por, i perdre's en un parc natural n'és una. A mi em passa.

Tot i així, no puc evitar fer la meva motxilla cada nit.

Els meus gats són molt valents. Que trona i llampega i ells allà, com si res.

A vegades ser valent també és saber dir "tinc por". L'altre dia, sense anar més lluny, em vaig cremar amb la planxa i no vaig saber dir tinc por de viure per sempre més en un apartament d'estiu acumulant pells de taronja a les butxaques i mirant el temps per la finestra. Al contrari, vaig pensar que ja em passaria. I això no és ser valent perquè el què jo sentia en realitat era una altra cosa. Que ja sé que no em moriré pas per una cremadeta a la mà, però no és agradable.

Quin embolic.

Amb les seves maneres de petita burgesa imagina que a la vida tot es pot fer i desfer al seu gust. Com si les rotondes llombrígoles es poguessin agafar tant per la dreta com per l'esquerra, quina manca de criteri.

I llavors passa que per a la resta de mortals anar a l'Ikea és un drama. Que ja ni et ve de gust menjar-te cap fastigós frankfurt, perquè surts d'allà pensant que els mobles que avui compris potser demà ja no els tens. Qui sap.

I el mateix passa amb el Decathlon, que és una farsa perquè ja no ho trobes tot ni tan barat ni tan guai, si total, fer activitats a l'aire lliure ara et resulta auster.

Que t'adones que t'has convertit en un ésser vulnerable a la vida; la mateixa vida que d'altres fan i desfan al seu gust.

I va i tornes a parlar del mateix, tot i saber que a ningú no li interessa i que probablement la gent pensarà que quina mala llet que gastes.

Vaig poder identificar el seu perfum des del balcó. Ella feia tard a la feina, el sol sortia en temps real i jo em bevia el cafè amb llet recolzada a les baranes del primer pis. Màgica conjunció amb gotes de Moschino.

Que si el televisor es desesma quan porta un cert temps funcionant, doncs me'n compro un de nou. Però que per a veure població civil sagnant i programes de cuina com quan, potser no el vull.

I a veure ara què faig jo amb una pantalla tan gran i tan plana i de colors tan reals si acabo pensant que prefereixo la seva olor.

No me'n sé avenir de tantes hores lliures a partir d'ara. M'hi estava trobant bé en el paper de persona abatuda que agafa el metro a quarts de nou. En aquells vagons tots érem com els diaris a l'estiu.

Jo crec que ens vam fer grans en el moment en què vam deixar de dir "tia" o "tio" al final de cada frase per passar a entendre que fer papiroflèxia amb segons quin material comporta un alt risc de cremada. Quan no ets gran fas papiroflèxia amb qualsevol cosa i a qualsevol hora. Després ja no.

Després els malabarismes els fas amb arxius excel buits que vols omplir. Graelles de planificació d'activitats, de sumatoris de persones i d'enumeració d'indrets.

Jo ja he començat la meva graella per a aquestes vacances. Malauradament, em dec haver fet gran.

Avui un cotxe ha atropellat un noi a la Gran Via. El seu cos ha quedat estès sobre l'asfalt roent i ha començat a tenir convulsions mentre esperàvem l'ambulància. La meva teoria és que això li ha passat perquè anava sol i no tenia a qui vigilar els semàfors en vermell. Qui diu semàfors en vermell també diu tempestes, malsons, ceba sense triturar, fred o anuncis televisius, tant és. La qüestió és que vigilar els semàfors vermells d'algú altre és com vigilar els teus el doble.

Nota del dia 17/08/08: He canviat la fotografia original d'aquest post perquè avui l'he vist i m'ha semblat una fotografia realment espantosa. No sé en què estava pensant quan la vaig publicar. La nova tampoc és que sigui gran cosa, però com a mínim m'agrada més. Es tracta d'un intent de recrear l'efecte d'un objectiu Tilt&Shift amb Photoshop. Gràcies per la vostra comprensió.

- Taxi, pare. Mire, yo soy Piscis, y estoy bajo el dominio de Saturno. Y como hoy es cuarto menguante, sexto izquierda, pues me convierto en el silencio del cordero. Cuidao, que muerdo!

Un cop al mes faig cerques estúpides al google. Recopilo bocins d'informació sense sentit que jo mateixa cuso amb bones dosis d'imaginació i dramatisme, tot formant un conjunt d'idees catastròfiques plenament creïbles. Un cop al mes m'obstino a repassar blancs i negres antics que contrasten amb tota la gamma de colors presents. Els blaus marins. Els malves posta de sol. Els verds capsa. Els blancs nounats.

I és que la dosi d'imaginació lligada al dramatisme ja és innata en mi, però el curiós fenomen de la menstruació tot ho accentua.

L'estiu que no vaig fer cap reserva

Y así te sueño, de aguamarina envuelta,
de entrechocar con piedras.

L'estiu no té el posat que se li suposa quan les excavadores i l'asfalt cremen com un estat febril.

Només els diumenges, mentre cantem Alegria amb les finestretes baixades, pell tibant i peus bruts de sorra, recordo que l'estiu hauria de ser sempre gust de sal al llavis. Em pregunto què se'n deu haver fet de tota aquella sal i del meu equip d'snorkel.

La botiga d'aquaris del barri fa liquidació total. Ha de ser complicat perquè no pots vendre els aquaris abans que els peixos: l'experiència em diu que un peix sense aigua no és res.