Els meus gats són molt valents. Que trona i llampega i ells allà, com si res.
A vegades ser valent també és saber dir "tinc por". L'altre dia, sense anar més lluny, em vaig cremar amb la planxa i no vaig saber dir tinc por de viure per sempre més en un apartament d'estiu acumulant pells de taronja a les butxaques i mirant el temps per la finestra. Al contrari, vaig pensar que ja em passaria. I això no és ser valent perquè el què jo sentia en realitat era una altra cosa. Que ja sé que no em moriré pas per una cremadeta a la mà, però no és agradable.
Quin embolic.
15 comentaris:
De vegades ser valent és saber reconèixer els nostres defectes, i un d'ells pot ser tenir por. Tenir por no és dolent, sempre i quant no deixem que aquesta ens guanyi.
Oh, t'has fet un autoretrat. Llàstima de la càmera que et tapa la cara.
És clar que són molt valents: per això tenen noms de superherois! O et pensaves que els havies triat tu perquè sí? Doncs, d'això, res: els vas mirar als ullets i et van venir al cap d'un cop, i patatum: Batman i Robin!
:-D
Espero que no et faries molt de mal, Petita, o que, almenys, ja se t'hagi passat.
Petonets!
És a dir...que si no em fa res dir que tinc por...sóc molt valenta? No cal mirar el temps per la finestra..obre-la k fa molt bo. :)
Quina bona olor que deuen fer les teves butxaques.
Jo de petita sempre feia olor a taronges, però això és una altre historia!
Petons d'Agost, encara
Lo importante para combatir el miedo es conocerlo, es de la única forma en que podremos llevarnos bien con él porqué el miedo es muy "cabrón" y nunca desaparece del todo. Se oculta y se cuela por todas las rendijas para asaltarnos de nuevo cuando menos lo esperamos.
Un abrazo muy fuerte y sentido. De corazón.
Por cierto explicame lo de casa de Mac ;-))
xexu, exacte, a vegades ser sincer és ser valent. Si la càmera no m'hagués tapat la cara, no hauria penjat la foto XD :-*
tux, és clar, ara ho entenc! La resta de gats que conec no ho passen gens bé amb les tormentes, però és que no tenen nom de superherois com els meus! :-**
giorgio, sí, sí, ja està, només va ser una cremadeta. Moltes gràcies :-) :-**
niña de azucar, exacte, esa es la cuestión :-) Avui ha fet tan bo que m'he cremat, però aquest cop sense planxa :-o
clémentine, les teves altres històries me tienen en un sinvivir XD Gràcies per agost encara :-) Petons de les butxaques.
ojos, hay que pegarle una paliza al miedo cabrón este, hombre ya XD Que Mac nos invita a unos chupitos por su cumple cuando vuelva de croissantlandia, y creo que tú no puedes faltar. Muchas gracias por tu abrazo... Otro igual para tí :-*
i a banda del tema de la valentia ( del que no en soc gens experta...) jo et volia preguntar per la foto.. m'ho sembla a mi, o es veu reflectit un pont de pedra i una arbre i uns testos... com pot ser.. la terrassa dona al mar? la foto la fer l'infermera que et va venir a curar la cremada?una sola cosa tinc certa..el verd de la teva camiseta és estupendo.. m'encanten els verds
Ets estupenda, elena :-p M'alegra que t'hi hagis fixat perquè és una de les coses que m'agraden de la foto, a més de les línies blaves verticals i horitzontals. El fet és que dins l'edifici aquest hi ha un pati interior obert, que són les escales i testos. I jo faig la foto des de la terrassa que dona al mar. Amb tan de reflex al final ja no se sap com carai va, oi? Diguem que la meva presència i la de la meva samarreta verda són anecdòtiques, que per cert, a mi no m'agrada el verd però el d'aquesta samarreta em va agradar molt quan la vaig veure a la botiga ;-)
Ala, quin comentari més llarg! XD
Una abraçada.
..ole ,ole gràcies per situar-me . una abraçada gran
Gràcies a tu :-*
Això de la foto és Menorca?
Hola Guillem. És curiós que t'hagi semblat Menorca perquè són moltes les fotografies que he fet en aquesta illa, però malauradament aquest cop no és Menorca sinó el far de Sant Sebastià, a l'Empordà. Puc preguntar quin indret de Menorca t'ha recordat?
Cap en particular, però la columna que es veu a l'esquerra, la textura que té, m'hi recorda molt.
Què guai :-)
Publica un comentari a l'entrada